Trepitjant merda

N'hi ha que ja em diuen “el pupes”, d'altres no per­den ocasió de retreure'm que tinc una edat, algun sor­ne­guer m'ha encar­re­gat lote­ria, i ja m'han donat con­sells per bus­car ajuda en les arts obs­cu­res i fer un con­jur per allu­nyar els mals espe­rits que s'hau­rien apo­de­rat del meu tarannà vital. Escric l'arti­cle amb la mà esquerra, rei­vin­di­cant les velles clas­ses de meca­no­gra­fia: yuiop, qwert… La rea­li­tat és que en els dar­rers mesos la sort no m'ha acom­pa­nyat. Tot va començar el Dijous Sant amb un cons­ti­pat monu­men­tal i la mort de la tia Pepita. Al cap d'uns dies vaig patir un atac de pedra, d'aquells que et fan veure les estre­lles i et dei­xen plan­xat; men­tres­tant, es ges­tava un dolor foca­lit­zat al bessó de la cama esquerra. La sobre­dosi de nolo­til i ibu­profèn pel còlic em van ama­gar la molèstia al bessó però, expul­sat el càlcul, va rea­parèixer. Un pri­mer diagnòstic, erroni, en una clínica pri­vada m'hau­ria pogut por­tar al calaix; sort de l'amic i metge P. que davant els símpto­mes va per­se­ve­rar fins loca­lit­zar-me una trom­bosi. Al Tru­eta van ampliar el diagnòstic a una embòlia pul­mo­nar... Superada la fase crítica van venir les morts de per­so­nes esti­ma­des, pri­mer la meva sogra Carme, després l'enyo­rat Miquel Pai­rolí, i dies més tard, la ines­pe­rada de Car­les Barba. Quan tot s'estava nor­ma­lit­zant i ja por­tava dos mesos de sin­trom, una rellis­cada a causa d'un llistó moll em torna a por­tar a urgències. Resul­tat, el radi esquer­dat i el braç dret engui­xat. Ah!, a la secció som sis per­so­nes i qua­tre estem de baixa... Em deixo coses però no els vull ata­ba­lar més. Des d'un punt de vista posi­tiu he dei­xat de fumar, pràcti­ca­ment no bec alco­hol i escric amb l'esquerra, i qui no es con­forma és perquè no vol.