Geometria variable

Les vacances d'estiu marquen sens dubte la fi de la primera etapa del nou govern de la Generalitat. I cal dir que s'ha saldat amb un balanç ambivalent: d'una banda, la política d'efectuar profundes retallades en tots els àmbits, i sobretot la manera concreta de fer-los, ha aixecat una profunda alarma entre amplis sectors de la població, que veuen que la seva qualitat de vida ha emprès una davallada de final imprevisible. Ja no es tracta només de comprovar que la crisi fa disminuir els salaris, multiplica l'atur i escampa l'angoixa entre moltes famílies, sinó de constatar que les prestacions socials pròpies d'un estat del benestar –i que haurien de ser el coixí que esmorteís la patacada– es van afeblint cada dia que passa. D'altra banda, i en el pla més pròpiament parlamentari, el govern de CiU ha aconseguit tirar endavant els seus projectes principals, entre els quals cal remarcar amb preferència els pressupostos i la tramitació de les anomenades lleis òmnibus. Si el primer element –les retallades socials– desgasta el govern d'una manera ostensible, el segon, per contra, representa sense cap mena de dubte un èxit polític.

La dada més significativa d'aquest darrer èxit parlamentari és el fet que el govern ha assolit els seus propòsits a desgrat de continuar en minoria i a un preu realment molt baix, gairebé imperceptible. Per als pressupostos, malgrat les retallades i la puja notable i impopular del preu de l'aigua, el govern ha tingut el suport del PP sense contrapartides apreciables, més enllà dels pactes que es deriven de les recents eleccions municipals (per exemple, l'Ajuntament de Badalona o la Diputació de Barcelona). Per la seva banda, l'acord amb el PSC per a les lleis òmnibus suavitza algunes puntes abusives, però tampoc no pot dir-se que hagi implicat gaires renúncies en el projecte inicial. Ens trobem, doncs, davant d'això que ara se'n diu tan sovint una “geometria variable”, és a dir, acords a totes bandes i sense soci preferent. És, segur, el millor marc possible per a un govern en minoria, que contraresta amb aquesta aliança múltiple els costos inevitables d'haver-se d'entendre amb els grups de l'oposició. L'avantatge de l'operació es posa més de manifest encara si tenim en compte que un dels aliats puntuals ha estat el PP, un partit que s'aparta de l'ampli espectre del catalanisme i que practica diàriament polítiques encaminades a combatre justament les coses que, teòricament, haurien de ser constitutives de la identitat de CiU: la llengua, l'ensenyament en català, l'aprofundiment de l'autogovern, etc. Una aliança realment paradoxal.

I per què pacten amb el govern, el PP i el PSC? Tots dos invoquen, certament, la voluntat de fer possible la governabilitat del país i l'estabilitat política que ha de permetre un combat més eficaç contra la crisi. Així allunyen la crítica que se'ls fa tot sovint de no fer prou pel país en un moment d'emergència nacional. El PSC, de passada, redimeix part de la responsabilitat que pugui tenir en l'herència que ha deixat el tripartit. Més enllà, però, d'aquest gest de suport a un govern i a un país en dificultats, sorprèn el poc rendiment que tots dos han tret del pacte i la facilitat amb què s'han avingut a concedir-lo. Tot plegat fa l'efecte de respondre a la voluntat de veure transcórrer sense costos ni sobresalts el pont de l'estiu i dels mesos posteriors fins que passin les coses que han de passar: el PP perquè té la confiança de guanyar les eleccions generals i, llavors sí, travar algun tipus de pacte més sòlid i més estable, allà i aquí, amb CiU; i el PSC perquè, per iniciar la hipotètica remuntada, ha de superar primer un congrés que, tal com pinta avui, podria tancar-se en fals, amb una pèrdua de representació de les bases, un continuisme evident a l'aparell i una manca de solució al contenciós etern del grup parlamentari. Més enllà del paisatge preferent, queden els grups més petits, desplaçats per complet de l'escena actual: ERC mirant de sargir un pedaç que no sembla que hagi de canviar gran cosa en un panorama bastant desolador, IC en una solitud radical i clamorosa i els grups nacionalistes dels extrems pugnant per fer-se veure.

Hi ha encara un darrer escenari on sembla que tot resti estancat a l'espera de la data de les eleccions generals: és el front de les relacions Catalunya i Espanya. En aquest cas, i per contrast amb el que hem comentat més amunt, sembla que sigui realment CiU qui no sap treure gaire partit dels balons d'oxigen que ha prestat esporàdicament al govern de Rodríguez Zapatero. Malgrat algunes reaccions triomfalistes –fins i tot incomprensibles en alguns mitjans d'informació incondicionals del govern català–, el balanç de la darrera reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat és realment magre. Es miri com es vulgui, la veritat és que, en els dos temes essencials –que són el tema dels aeroports i la cançó de l'enfadós de les beques–, els avenços assolits són realment mínims, llunyíssim de les aspiracions reals de la part catalana. Fa la sensació que el govern agonitzant de Zapatero se'ns passeja i que CiU no acaba de trobar la manera de negociar res de substancial.

Temps, doncs, de transició, d'espera, de retallades socials per totes bandes, de vendre fum en altres conselleries de la Generalitat, per esperar que arribi l'agost d'una vegada. Amb l'esperança, se suposa, que, superat el tedi de la manca d'horitzons amb l'acumulació de noves energies, la tardor vinent ens porti notícies de debò, canvis polítics substancials, noves perspectives. Temps millors? No és pas probable, però això ja depèn de l'evolució de l'economia i de l'expectativa personal de cadascú...