L'arrogància del monopoli

Ja ho sabíem, però dis­si­mulàvem: Rya­nair no és una com­pa­nyia low cost sinó una com­pa­nyia sub­ven­ci­o­nada. Fa qua­tre dies –o nou anys– l'aero­port de Girona era una entelèquia, un aero­port comatós que man­te­nia les cons­tants vitals gràcies als vols xàrter. És com­pren­si­ble, doncs, que dar­re­ra­ment hàgim estat prou satis­fets: venien turis­tes (i comi­ats de sol­ter) i viatjàvem enllau­nats, però barat gràcies als diners públics, i teníem Europa al puny. Pot­ser es podria dis­cu­tir si l'apor­tació pública –en un àmbit de lliure com­petència– era opor­tuna i si la riquesa que gene­rava la jus­ti­fi­cava, però posem-hi que sí. La qüestió és que ara Rya­nair és a Bar­ce­lona i té un peu i mig fora de Girona, que supri­meix de l'aero­port gironí bàsica­ment les matei­xes rutes que ja té al Prat, i que, a sobre, actua amb l'arrogància d'un mono­poli. Doncs mirin: jo com­prenc que amb el men­jar no s'hi juga, i ara menys que mai, que el sec­tor turístic esti­gui pre­o­cu­pat, i que l'admi­nis­tració algun error pot haver comès, però es va dir rei­te­ra­da­ment que mai no es poden posar tots els ous a la mateixa cis­te­lla. Pot­ser és hora de pen­sar que un supera­cord amb un fili­bus­ter mono­po­lit­za­dor no és pas millor que un gra­pat d'acords amb un gra­pat de com­pa­nyies que no puguin tenir la temp­tació de creure's impres­cin­di­bles. Si el futur d'un aero­port depèn exclu­si­va­ment d'una sola com­pa­nyia, tenim mala peça al teler.