Grècia. Al segon cop no falla?
El dia 21 de juliol el Consell Europeu va prendre una decisió que vol ser la definitiva per als problemes que el deute públic grec està generant a tota la zona euro. L'anomenat segon rescat per a l'economia grega. La majoria d'analistes coincidia a assenyalar que, malgrat que el primer rescat havia parat el cop, també havia situat l'economia grega en una dinàmica en què el seu endeutament seguia augmentant de manera continuada i, per tant, l'abocava a una fallida no gaire llunyana en el temps. És a dir, a no poder fer front al pagament del seu deute. La gestació d'aquest segon rescat ha estat lenta i difícil per la manca d'acord entre els principals estats membres i també del BCE sobre el volum i la naturalesa exacta de l'ajut i la implicació o no del sector privat en l'esforç. De fet, la lentitud a trobar una solució va inquietar els mercats, que van començar a fer importants moviments especulatius sobre el deute d'Espanya, d'Itàlia i de Bèlgica, a demanar un interès creixent per comprar deute d'aquests països i a posar en perill la recuperació econòmica a Europa i fins i tot la mateixa existència de l'euro.
Els mitjans ja s'han fet ressò de les grans xifres d'aquest segon rescat, que finalment involucra els estats però també el sector privat. Es proporcionarà un finançament públic de 109 mil milions d'euros i un finançament privat de 37 mil milions que en principi serà utilitzat com a garantia dels títols grecs de deute per tal que els inversors hi associïn un risc menor. Un altre aspecte important de l'acord és la flexibilització del Fons Europeu per a l'Estabilitat Financera (FEEF), que ara podrà ser utilitzat no sols per aquells països que han sol·licitat un rescat (Grècia, Irlanda i Portugal), sinó també per aquells altres que tinguin problemes més puntuals (entengui's Espanya i Itàlia). El FEEF flexibilitzat serà especialment útil per a la recapitalització d'entitats financeres, una qüestió transcendental per a la sortida definitiva de la crisi.
Però, en què consisteix exactament aquest ajut i per què ha de ser útil per a l'economia grega? Una primera part són crèdits procedents de la resta d'estats de la zona euro i de l'FMI, similars als del primer rescat però amb un termini més llarg, de 15 a 30 anys, i a un tipus més baix. La part més nova d'aquest segon rescat és la que implica la participació dels inversors privats i que de fet comporta una reestructuració del deute grec. Els títols de deute públic grec actuals paguen un interès elevat, en alguns casos entre el 10% i el 20%, però de fet tenen una qualificació molt baixa perquè la possibilitat que l'estat grec no pugui fer front als pagaments és elevada. Ara s'ha obert la possibilitat de canviar aquests títols per uns altres de nous. Als inversors que acostumen a quedar-se els títols fins al període de venciment se'ls oferiran nous títols a 30 anys, amb el suport de crèdits del sistema financer i que per tant tindran la millor qualificació del mercat. Aquests títols pagaran aproximadament un 3,5% d'interès els primers anys, que anirà augmentant fins al 5-6% als darrers. En alguns cassos tindran períodes de carència de fins a 10 anys.
Per a inversors que han comprat deute grec amb la intenció de vendre'l als mercats abans d'assolir el termini de venciment, és a dir, els fons d'inversió, serà possible intercanviar el deute actual per un instrument a 15 o 30 anys, que pagarà un interès superior. Però en aquest cas hauran d'acceptar una pèrdua del capital. És a dir, un títol que va costar 100 euros serà bescanviat per un altre que valdrà, diguem, 80 euros. És aquesta darrera possibilitat la que fa parlar d'una fallida del deute grec, encara que parcial i ordenada. El BCE es va oposar que aquest darrer cas fos possible perquè temia que això, en un efecte de contagi, pogués augmentar la desconfiança envers títols d'altres països. En la mesura que la solució a què s'ha arribat ha tingut el vistiplau de les principals entitats financeres mundials, sembla que no ha se ser el cas. Aquest vistiplau al procés de reestructuració l'ha donat l'Institut de Finances Internacionals (IFI), que agrupa les principals entitats financeres d'arreu del món. L'IFI ha participat en l'elaboració de pla i a més s'implicarà activament en el procés de renegociació que s'obrirà els propers mesos. L'IFI considera que fins al 90% dels posseïdors de deute grec s'avindran a la proposta. S'espera que aquest procés de reestructuració permeti a l'economia grega tenir el seu deute estructurat d'una manera més sostenible, i que per tant la desaparició de les restriccions financeres a curt termini permeti al govern grec centrar-se en altres objectius. Qüestions vitals com el sanejament dels seus comptes públics i les reformes estructurals que els permetin augmentar la seva competitivitat i la capacitat de vendre productes a la resta del món.
L'interrogant que queda sobre la taula és si aquesta segon pla de rescat i la reestructuració del deute grec per fer-lo més sostenible seran suficients per aturar els problemes financers a la zona euro. Es calcula que amb les considerables disminucions de tipus i prolongació de terminis, el valor net present del deute grec s'ha reduït un 20-22%. Però alguns experts consideraven necessària una reducció superior, d'entre el 30% i el 40%. Serà suficient? El temps ho dirà. Però el que cada cop és més evident des del meu punt de vista és que per evitar que el problema es repeteixi en el futur serà necessari crear un bo europeu comú per a tots els estats membres. Recentment ha aparegut fins i tot recerca teòrica que mostra que una zona amb moneda única però amb títols de deute públic que no tenen suport de manera comuna sempre serà vulnerable a moviments especulatius. Hi hauria diverses maneres de crear aquest eurobò i ja s'han fet diverses propostes. Té la dificultat de requerir més integració de les polítiques fiscals i que les opinions públiques poden oposar-s'hi. També encarirà lleugerament el finançament de les economies centrals d'Europa i cal veure si estan disposades a acceptar-ho. Dependrà de la voluntat política de tots plegats. Però el projecte d'integració econòmica europea sempre ha estat una qüestió de voluntat política. De fet va néixer com un acte de voluntat política.
