Riure per no plorar

Diuen que el sen­tit de l'humor sol ser sinònim d'intel·ligència; de vega­des, fran­ca­ment, en tinc els meus dub­tes. També es diu que és part de la idi­o­sincràsia d'un país, d'una cul­tura i que reflec­teix la forma de ser d'una soci­e­tat. I així s'han esta­blert els este­re­o­tips que l'humor andalús és més salerós, l'anglès que para­do­xal­ment és més seriós o l'àrab que és més sub­til. Però, tal com diu l'adagi català, riure's del mort i del qui el vet­lla és exces­siu, obscè, irres­pectuós i de mal gust. És símptoma d'una soci­e­tat malalta. En el cas dels dos humo­ris­tes de la tele­visió bra­si­lera que es van colar a l'enter­ra­ment de la can­tant Amy Wine­house n'hem tin­gut un deplo­ra­ble exem­ple. Es ves­tei­xen de dol, fin­gei­xen una pena que no sen­ten i dar­rere unes ulle­res fos­ques ves­sen àcides llàgri­mes de coco­dril. Ho van fer en el fune­ral de Mic­hael Jack­son i després de l'èxit d'audiència, han repe­tit en el comiat de la reina blanca del soul. Al meu parer, no només han demos­trat que no hi tenen res al magí, sinó que són uns opor­tu­nis­tes sense escrúpols, capaços de riure's del dolor dels altres per treure'n un dubtós pro­fit pro­fes­si­o­nal. Hau­rien de tenir sen­tit del ridícul i aver­go­nyir-se d'actes com aquests, que defen­sen amb un únic argu­ment: la seva audiència. La misèria moral que per­me­ten els pro­pi­e­ta­ris de grups de comu­ni­cació, els con­sells d'admi­nis­tració i els acci­o­nis­tes de segons qui­nes tele­vi­si­ons pri­va­des, aquí o al Bra­sil, és repug­nant. No tot s'hi val per l'audiència, ja ho sabem i ens n'ati­pem de denun­ciar-ho, però tanta culpa tenen els uns com els altres. Perquè, no ens enga­nyem, si aquesta mena de pro­gra­mes que pro­pi­cien aques­tes bro­mes d'humor negre fun­ci­o­nen és perquè hi ha un públic que els veu i uns anun­ci­ants que hi inver­tei­xen per ven­dre els seus pro­duc­tes apro­fi­tant l'interès que gene­ren aquests pro­gra­mes. Ja entenc que hem de fer un esforç per per­ce­bre la mort d'una altra manera i tot això que sem­pre es diu, però, par­lem clar, quan la daga de la mort sega l'herba de prop del teu jardí no fa cap gràcia, i molt menys que al seu vol­tant se'n faci un espec­ta­cle que ali­menta la mor­bo­si­tat. A cada cosa el que li toca. Jo no hi crec en el riure per no plo­rar.