Els paradisos artificials

És probable que el període de vacances no sigui el millor moment de l'any per repensar els fonaments de la nostra vida. Tot i que també poden ser molt estressants, les vacances solen crear una bombolla protectora entre la persona i les condicions de vida reals fins al punt de deformar un diagnòstic acurat perquè infonen una excessiva dosi d'optimisme. Enmig d'unes vacances plàcides, les aspiracions semblen més assequibles, els problemes semblen més abordables i el món sencer adquireix una fesomia més amable. Amb la rentrée laboral, quedarem desvetllats pel soroll sec de la guillotina i, amb una admiració estremida, recordarem l'aforisme del poeta Andreu Vidal: “Sempre fa dos segons que l'home ha estat expulsat del paradís”. Llavors els que tinguin la sort de no estar a l'atur parlaran de depressió postvacances. La indústria recreativa ens inundarà de nou amb propostes orientades a suavitzar el llarg i dolorós trànsit de l'any laboral: ofertes per matricular-nos en una escola de ball, per començar una col·lecció de tancs de la Segona Guerra Mundial... És just en aquell moment, mentre encara paladegem les vacances i al mateix temps afrontem el retorn a les obligacions quotidianes, quan l'examen dels nostres ritmes de vida assoleix el punt de serenor desolada per afinar-se del tot i madurar en un realisme essencial.

Mancats d'altres utopies, la indústria química ens expressa un concepte de vida molt clar: a la majoria de les nostres llars hi ha, d'una banda, un còctel de medicaments que ens ajuden a estar desperts i actius durant el dia, i, de l'altra, els antídots obligats, medicaments que ens ajuden a relaxar-nos a partir del vespre, a adormir-nos, o potser hauríem de dir “a apagar-nos”. Encendre'ns i apagar-nos, aquest és el moviment de tants diapasons de l'existència. Les vacances només enteses com a terra promesa expressen aquest mateix vertigen: són un hivernacle puntual per protegir-se de les inclemències dels altres mesos de l'any. El mercat és l'opi del poble: ens hem hagut d'adaptar a les necessitats del mercat i la productivitat. Però les vacances i la indústria química no han de fer-nos perdre de vista que, com a societat, allò imprescindible seria transformar favorablement les condicions del nostre dia a dia, creant-hi espais de respiració, d'acció mesurada i benigna, que no necessités les promeses evanescents dels paradisos artificials.