Esquitxades

A les xar­xes soci­als (i als xats en gene­ral) el mas­cle des­plega el ven­tall de la cua i la feme­lla es deixa ensu­mar. Se n'ado­nen de com l'evo­lució –la natura viva– s'està apro­fi­tant de les noves tec­no­lo­gies? M'explico: la neces­si­tat pri­mera de pro­cre­ació dels éssers humans (que sovint actuen com poc més que huma­noi­des) passa al món vir­tual amb una màscara ben curi­osa. La gràcia de la seducció ver­bal, de les mira­des ensu­cra­des amb pol­sim de pican­tor, d'aque­lla mà tan sols fre­ga­dissa durant un ins­tant d'omissió s'ha trans­for­mat en un: “Hola. Q tal? Vols q qdem?” o “Ei, q fas x aki?”, o “Vius mb algú?” o “Ets molt sexi”... Lamen­ta­ble, per no dir patètic. Cal dir que en altres oca­si­ons l'escrip­tura més aviat impul­siva o irre­fle­xiva que imposa la rapi­desa del mitjà no es con­tra­diu amb un ele­vat nivell de lirisme: “Ets una cri­a­tura encan­ta­dora, magnífica. Pot­ser perquè el meu ego es reflec­teix en els teus ulls. No em cul­paré per aquesta debi­li­tat”. Les apa­ren­ces no sem­pre enga­nyen, però en els mons vir­tu­als les esquit­xa­des direc­tes a la sexu­a­li­tat són el pa de cada dia. Quan algú mani­festa aquesta seva intenció última (que sem­pre és la mateixa) des­co­neix si l'objecte (actualíssim) del seu desig ha pogut rebre més decla­ra­ci­ons com la seva, sigui minuts abans o fins i tot al mateix moment. El pobre objecte de desig se sent, de cop, asset­jat, repe­tit, mul­ti­pli­cat i brut de la retòrica pròpia dels mamífers en zel. Injust per la víctima, no tro­ben? Esquit­xar no sem­pre és tacar. Però un rui­xat sem­pre mulla, i quan plou sobre mullat és fàcil que apa­re­guin les humi­tats inde­sit­ja­des. Quan­tes pare­lles se sos­te­nen gràcies al flir­teig de cada un dels mem­bres amb ter­cers que ni conei­xen? Quanta estona al dia fem ulls de pan­ta­lla i veu de teclat? Quin sen­tit té plo­vis­que­jar desigs a tort i a dret cap a ros­tres sovint trac­tats amb Pho­tos­hop?

Saben, el pit­jor de tot ple­gat és que aquesta manera d'actuar tindrà una influència super­la­tiva en la nos­tra des­cendència: “Mama, jo sóc fill del fèisbuc?”.