L'exemple del Sant Ponç

El meu inter­lo­cu­tor asse­gura que no n'hi havia cap i que l'auto­ser­vei que ell ins­tal·là a Sant Ponç va ser el pri­mer que s'obrí a les comar­ques giro­ni­nes. El 13 d'abril del 1975 va ser inau­gu­rat amb el nom de “Cafe­te­ria, res­tau­rant i self­ser­vice Sant Ponç”. A la cafe­te­ria em trobo —fa molt que no ens veiem— amb Fran­cesc Valentí Vert i el seu cunyat i soci Pere Pou Mir, fun­da­dors i pro­pi­e­ta­ris de l'esta­bli­ment. Una sin­cera sor­presa i ale­gria expres­sen les cares dels tres. L'amis­tat s'allar­gassa fins als anys setanta, en què van ater­rar a Girona amb el far­ce­llet. En Pere no pro­ce­dia de la pro­fessió, però en Fran­cesc cir­cu­lava amb una mot­xi­lla plena d'experiències i tre­balls: pri­mer, a La Gavina d'apre­nent; segui­ren el Cap sa Sal i dos anys a Andorra; després saltà a Lon­dres a l'hotel Goring, dirigí l'hotel Pano­rama a l'Estar­tit i obrí l'Hos­tal Godo­liu a Tor­ro­e­lla. Amb aquest bagatge i l'ajuda del seu cunyat, obrí l'auto­ser­vei de Sant Ponç.

D'entrada es va apun­tar a la qua­li­tat, amb la qual ha seguit de manera gai­rebé obses­siva. Les matèries pri­me­res prin­ci­pals –carn de xai, vede­lla i porc, avi­ram, fruita, ver­dura i lle­gums, peix fresc dels ports pes­quers pro­pers–, els assor­tits de cre­mes, flams i altres postres dol­ces, i un llarg llis­tat de pro­duc­tes de nivell –de qua­li­tat, fres­cor i ori­gen con­tras­tat– han donat sem­pre als estocs de plats ran de la pas­sa­rel·la un aspecte impe­ca­ble per a la vista i una garan­tia per als estómacs dels cli­ents, nom­bro­sos i addic­tes, que des­fi­len incan­sa­bles any rere any per l'esta­bli­ment.

L'auto­ser­vei té un atrac­tiu espe­cial. Pot­ser és el men­ja­dor, el qual, con­ver­tit en peti­tes glo­ri­e­tes, dóna una certa inti­mi­tat als entau­lats. A la qua­li­tat dels pro­duc­tes s'hi ha d'afe­gir el nivell de la cuina. El xef Ramon Moi­set, de Font­cu­berta, amb la cuina tra­di­ci­o­nal rat­lla la per­fecció. El duet qua­li­tat-preu s'aplica a unes gene­ro­ses raci­ons, ela­bo­ra­des i cui­na­des impe­ca­ble­ment. A l'entrada de l'auto­ser­vei, els plats del dia i les espe­ci­a­li­tats, pre­sen­ta­des electrònica­ment, esti­mu­len els ins­tints dels cli­ents.

Per mi, però, el que el fa dife­rent de molts d'altres auto­ser­veis és el tarannà. L'ama­bi­li­tat és la norma: al Sant Ponç tot­hom som­riu. L'acti­tud és perquè el per­so­nal tre­ba­lla a gust. No crec que en Valentí, a qui som­ri­uen els ulls, ho pre­me­dités. És el tre­ball i l'exem­ple de cada dia durant anys i anys el que fa que es res­piri un ambi­ent gai­rebé fami­liar. En situ­a­ci­ons econòmiques dolen­tes com les actu­als, en què tots els nego­cis patei­xen man­can­ces, s'agra­eix no sen­tir quei­xar-se. Fa 36 anys que mun­ta­ren un esta­bli­ment de res­tau­ració amb caràcter. Sens dubte encara el té i fa que miri el futur amb con­fiança. Els igno­rants i els enve­jo­sos en diuen sort i real­ment és tre­ball ben fet. Té, però, un altre nom més defi­ni­dor: ofici!