L'exemple del Sant Ponç

El meu interlocutor assegura que no n'hi havia cap i que l'autoservei que ell instal·là a Sant Ponç va ser el primer que s'obrí a les comarques gironines. El 13 d'abril del 1975 va ser inaugurat amb el nom de “Cafeteria, restaurant i selfservice Sant Ponç”. A la cafeteria em trobo —fa molt que no ens veiem— amb Francesc Valentí Vert i el seu cunyat i soci Pere Pou Mir, fundadors i propietaris de l'establiment. Una sincera sorpresa i alegria expressen les cares dels tres. L'amistat s'allargassa fins als anys setanta, en què van aterrar a Girona amb el farcellet. En Pere no procedia de la professió, però en Francesc circulava amb una motxilla plena d'experiències i treballs: primer, a La Gavina d'aprenent; seguiren el Cap sa Sal i dos anys a Andorra; després saltà a Londres a l'hotel Goring, dirigí l'hotel Panorama a l'Estartit i obrí l'Hostal Godoliu a Torroella. Amb aquest bagatge i l'ajuda del seu cunyat, obrí l'autoservei de Sant Ponç.

D'entrada es va apuntar a la qualitat, amb la qual ha seguit de manera gairebé obsessiva. Les matèries primeres principals –carn de xai, vedella i porc, aviram, fruita, verdura i llegums, peix fresc dels ports pesquers propers–, els assortits de cremes, flams i altres postres dolces, i un llarg llistat de productes de nivell –de qualitat, frescor i origen contrastat– han donat sempre als estocs de plats ran de la passarel·la un aspecte impecable per a la vista i una garantia per als estómacs dels clients, nombrosos i addictes, que desfilen incansables any rere any per l'establiment.

L'autoservei té un atractiu especial. Potser és el menjador, el qual, convertit en petites glorietes, dóna una certa intimitat als entaulats. A la qualitat dels productes s'hi ha d'afegir el nivell de la cuina. El xef Ramon Moiset, de Fontcuberta, amb la cuina tradicional ratlla la perfecció. El duet qualitat-preu s'aplica a unes generoses racions, elaborades i cuinades impecablement. A l'entrada de l'autoservei, els plats del dia i les especialitats, presentades electrònicament, estimulen els instints dels clients.

Per mi, però, el que el fa diferent de molts d'altres autoserveis és el tarannà. L'amabilitat és la norma: al Sant Ponç tothom somriu. L'actitud és perquè el personal treballa a gust. No crec que en Valentí, a qui somriuen els ulls, ho premedités. És el treball i l'exemple de cada dia durant anys i anys el que fa que es respiri un ambient gairebé familiar. En situacions econòmiques dolentes com les actuals, en què tots els negocis pateixen mancances, s'agraeix no sentir queixar-se. Fa 36 anys que muntaren un establiment de restauració amb caràcter. Sens dubte encara el té i fa que miri el futur amb confiança. Els ignorants i els envejosos en diuen sort i realment és treball ben fet. Té, però, un altre nom més definidor: ofici!