Tenir por
La manca de seguretat, la difuminació de les referències, la pèrdua dels valors i paradigmes amb els quals un ha viscut i els canvis socials i econòmics sense un origen i autoria clars i amb un destí i una motivació incerta, creen a la persona la sensació de por, de desconcert, d'inseguretat, d'indecisió sobre el camí a seguir... És aquest un sentiment que s'apodera de l'ànima, enfosqueix la pròpia capacitat de raonament i redueix i fins i tot pot anul·lar la voluntat de lluitar perquè l'enemic està desdibuixat, és imprecís i fa difícil definir la pròpia conducta i decidir la pròpia reacció.
La por s'autoalimenta i s'amplifica perquè les conseqüències dels temors inicials i ja passats amplifiquen els temors derivats del futur: si tot això ja ha passat, què no pot succeir encara?
Aquestes darreres setmanes l'evolució de la situació financera i econòmica dels EUA i sobretot de la UE han creat por en la ciutadania, que comença a pensar que els seus salaris, les seves pensions, els serveis socials de què es beneficia i en general la seva vida laboral i familiar poden estar en perill. Tot allò que fins ara era una seguretat i una certesa ja no ho és, tot ha esdevingut precari, tot pot canviar. Pot canviar perquè hi ha un agent indefinit i implacable, “el mercat”, que pot no deixar diners als estats que endeutats “en extrem” poden trobar-se sense liquiditat per fer front a les seves obligacions per proveir serveis als ciutadans i fer inversions en serveis públics i en suport de l'activitat econòmica. La vida de què fins ara hem gaudit tot podria estar en perill. Aquest sentiment real, potser exagerat però present en tots els mitjans de comunicació i en totes les converses, s'ha instal·lat amb força en l'ideari col·lectiu.
La crisi és no solament a Europa, també als EUA, però no és aquesta únicament econòmica sinó també política. A Europa la crisi que ja quasi és general, s'allarga i s'amplifica perquè no es fan reformes estructurals, no es fa una consolidació profunda i transparent del sistema financer, no es crea una reserva europea única similar a la reserva federal dels EUA i no es fa l'harmonització de la fiscalitat. Als EUA perquè l'acord in extremis entre republicans i demòcrates s'ha fet contraient l'economia i reduint el dèficit via no del creixement de l'activitat econòmica sinó de la reducció de la despesa. La dreta ha guanyat una batalla, com ho demostra que la reducció del dèficit s'ha realitzat sense apujar gens els impostos als que més guanyen. Com defensa P. Krugman de manera contundent, la primera prioritat de les economies occidentals hauria de ser el creixement més que el dèficit. La contracció del dèficit definit com a primera prioritat ha portat a una reducció del creixement perquè hem “escanyat” en excés l'economia.
És aquesta paradoxalment la qüestió que especialment penalitzen els mercats, és a dir: que no hi hagi creixement. La raó per la qual el deute dels EUA té una qualificació millor que el d'alguns països de la UE com ara Espanya i Itàlia és que els EUA, encara que més endeutats que aquests països, té una major credibilitat respecte del creixement de la seva economia i també, no és una qüestió menor, per manca d'una autoritat econòmica única a Europa, a les limitades competències del BCE i a la burocràcia i lentitud en la presa de decisions de la Comissió, pel repartiment d'autoritat entre aquesta i els estats membres.
La ciutadania percep que els governs estan superats per la situació, que les seves actuacions són sempre reactives, que no porten la iniciativa i, finalment, que no fan el que haurien de fer, és a dir, fer servir part dels diners públics per fer créixer l'economia malgrat la inflació que això pugui generar, i en concret i en especial a Europa, dur a terme les reformes estructurals que es necessiten. És tot això difús i poc concret perquè ningú pot saber quina és la bona solució. Com diu E. Ontiveros, aquesta política més expansiva i keynesiana podria funcionar encara que no és segur, però del que ja podem estar segurs és que la solució actual de reducció del dèficit i contenció de la inflació com a primera prioritat no funciona perquè en dos anys el creixement no ha retornat, l'atur es manté, l'economia i la producció no creixen i el dèficit no s'ha sensiblement reduït. De fet ja hi ha tres membres de la Unió: Grècia, Portugal i Irlanda, que no podran pagar el seu deute i hauran de ser rescatats fent una quitança, és a dir, una condonació parcial del deute acumulat.
És aquesta amenaça difusa, aquest enemic indefinit, el que crea la por de la gent, perquè no es tracta, com amb la Revolució Francesa el 1789, d'aixecar-se contra els privilegis de l'aristocràcia o del poder econòmic de la burgesia com el 1917 amb la Revolució Russa. Contra qui pot revelar-se la ciutadania si percep que el seu govern està tan atrapat com ella mateixa? És per això que no hi va haver grans aldarulls ni conflictes socials en la crisi del 1929 ni tampoc ara, i en contra de l'opinió del Sr. Carrillo exposada en un article recentment publicat, no és probable que això produeixi grans conflictes socials perquè tothom té por. Cal no confondre conflictes racials i socials com els d'Anglaterra ara i abans els de França, i conflictes d'origen econòmic.
El moviment dels “indignats” té una difícil sortida perquè si gira a la violència serà rebutjat pel mateix col·lectiu que l'ha creat i si gira a la política entrarà en les mateixes contradiccions que tenen tots els partits polítics.
A Espanya més de dos milions de persones han perdut la feina en els darrers tres anys, i tothom vol preservar el que li queda, tothom té por de perdre el que encara té. Però és evident que, si els governs d'Occident no són capaços de redirigir les seves polítiques, se'n ressentirà la democràcia, com va succeir ja als anys trenta. Esperem que els feixismes i els radicalismes populistes no guanyin força i que trobem líders de l'alçada i capacitat d'un Roosevelt, que per cert va aplicar polítiques radicalment oposades a les actuals per resoldre aquella crisi de característiques i de profunditat, ara ja ho sabem, similars a l'actual.
