Me'n recordo

Vol­dria obli­dar cadas­cun dels dies en què
he pen­sat que se'm tren­cava la vida. Però
la memòria, traïdora, va a la seva i m'hi fa retor­nar de tant en tant. Millor: són ben cone­guts els perills de l'amnèsia, indi­vi­dual i col·lec­tiva. No sé si som el que men­gem, com sosté con­vençuda la meva amiga macrobiòtica, però segur que som el que recor­dem.
Fer-se gran és per­dre futur i gua­nyar records. (En un altre sen­tit, fer-se gran és apren­dre a dis­si­mu­lar. Als trenta i als qua­ranta i als setanta, i als cent vint si hi arribéssim, con­ti­nuem sense enten­dre ni la mei­tat de la pel·lícula, però ens toca fin­gir que som rates
de fil­mo­teca. Ens repar­tei­xen el paper de per­so­nes madu­res, i com a tals asse­nya­des,
però la dis­fressa ens va bal­dera.)

Deia que vol­dria obli­dar segons què, però no goso dir-ho gaire alt: fins i tot els mals records for­men part del jo que sóc ara. Estic prou recon­ci­li­ada amb la meva bio­gra­fia, pot­ser perquè és tot el que tinc. La madu­resa deu ser aquest intent d'estar en pau amb nosal­tres matei­xos, amb la pròpia tra­jectòria i amb la pròpia ignorància. (Fer-se gran és, també, una cura d'humi­li­tat. Un màster en l'art de tocar de peus a terra. Que vols dur el cabell llarg? Doncs aprèn a con­viure amb les pun­tes ober­tes. Si te les vas tallant sovint, la cabe­llera es que­darà estan­cada a mig camí, amb més números de retro­ce­dir que no pas d'avançar.)

Dic això
arran de la
demanda
del càmping Els Alfacs con­tra Goo­gle.
Els pro­pi­e­ta­ris recla­men el dret a l'oblit,
i denun­cien que el cer­ca­dor remeti a la tragèdia del 1978, quan van morir cre­ma­des 243 per­so­nes per l'explosió d'un camió.
Vet­llant pel negoci, els amos del càmping vol­drien que Goo­gle fos des­me­mo­riat com el meu amic de l'ànima, tan ave­sat a fer
taula rasa que un dia d'aquests ja no em
reco­nei­xerà. Però resulta que inter­net no esborra els ras­tres així com així, i jo que
me n'ale­gro. Perquè l'oblit pot ser una sort, si la memòria selec­tiva juga a favor nos­tre, però no acabo de veure que hagi de ser
un dret. Trobo molt més sa rei­vin­di­car el dret al record, fins i tot quan fer pre­sent
el pas­sat ens boi­co­teja la feli­ci­tat.