Un nom quasi oblidat

Avui, precisament avui, se celebren 150 anys del naixement a Santiago de Cuba d'un enginyer cubanocatalà, d'ascendència sitgetana, que es mereix un lloc d'honor en la nostra memòria històrica col·lectiva i que, per contra, és desconegut per la majoria de les actuals generacions. Es tracta de Fernando Tarrida del Mármol, un anarquista que va jugar un paper determinant en els debats ideològics de finals del segle XIX i, sobretot, en la campanya internacional contra l'anomenat procés de Montjuïc i les seves conseqüències. És una bona data, doncs, per recuperar-ne la memòria i rescatar-lo una mica de l'oblit.

Tarrida era fill de pare català i mare criolla, i pertanyia a una família benestant. El seu pare, havent quedat viudo a Santiago, va decidir tornar a Sitges amb els seus quatre fills coincidint amb el Sexenni Democràtic i va muntar una indústria de calçat que va arribar a ocupar quatre-cents treballadors i fabricar diàriament 2.000 parells de sabates. Però el segon noi de la casa, Fernando, es va desentendre ben aviat del negoci i de la fortuna familiar i, havent-se graduat com a enginyer industrial, va optar per dedicar-se a l'ensenyament. Simultàniament, havia abraçat les idees primer republicanes i després anarquistes i s'havia integrat en diversos cenacles racionalistes i lliurepensadors. Va esdevenir íntim amic del patriarca Anselmo Lorenzo, va començar a col·laborar en tota mena de publicacions i va començar a desplegar una brillantíssima oratòria en multitud de tribunes. Fruit d'aquesta activitat i de les seves reflexions, va anar elaborant un cert cos doctrinal que, entre altres coses, va posar al servei de l'entesa i la conciliació dels diversos corrents llibertaris. Li correspon, per exemple, la formulació de l'anomenat anarquisme sense adjectius, una síntesi feliç que va contribuir decisivament a posar terme, a finals de la dècada de 1880, a la llarga i encesa disputa doctrinal que s'havia produït entre els col·lectivistes i els anarcocomunistes.

En plena eclosió dels atemptats anarquistes del final de segle, i quan va explotar l'artefacte del carrer dels Canvis Nous, durant la processó de l'octava de Corpus de Santa Maria del Mar de 1896, Tarrida no es va poder sostreure a les conseqüències de la terrible i indiscriminada repressió que van engegar les autoritats governatives i militars de Barcelona i que va afectar molts més dels quatre-cents anarquistes que habitualment se solen assenyalar. Com tots els dirigents principals del moviment llibertari, també ell va ser empresonat al sinistre castell de Montjuïc, però a diferència dels altres va aconseguir sortir-ne al cap de trenta-vuit dies gràcies als contactes de la seva família. Però llavors va deixar l'Acadèmia Politècnica que dirigia a Barcelona –i on formaven els futurs enginyers– i se'n va anar a París. Allí, i per mitjà de ressonants articles apareguts a La revue blanche –que de seguida van ser reproduïts a la premsa de tot Europa–, va endegar una gran campanya de denúncia contra l'arbitrarietat de la nova Inquisició espanyola, que no sols havia clausurat tots els centres obrers i detingut qualsevol persona suspecta d'anarquisme, sinó que també havia practicat cruelment la tortura i acabaria afusellant cinc homes innocents el 4 de maig de 1897, acusats per un atemptat d'autoria incerta. La campanya de Tarrida va tenir un ressò extraordinari i va generar centenars d'articles i de mítings a tot Europa i als Estats Units, molt particularment a França i a Anglaterra, on ell es va haver d'acabar exiliant i on acabaria adquirint, al final de la seva vida, la naturalització britànica.

A Londres, i un cop ja s'havia assolit un indult vergonyant per als presos de Montjuïc (1900) i per tant ja havien anat minvant els efectes de la campanya, Tarrida del Mármol va dedicar-se molt preferentment a una intensa activitat com a corresponsal de diversos periòdics europeus i sud-americans, alhora que continuava activíssim en tota mena d'activitats vinculades a l'anarquisme, el lliurepensament, el pacifisme o simplement la defensa de la democràcia. Va formar part, també, d'un il·lustre nucli d'exiliats on hi havia gent tan significada com el príncep Kropotkin, Errico Malatesta, Gustav Landauer o Louise Michel, alhora que establia lligams estrets d'amistat amb els dirigents principals de l'aleshores incipient laborisme anglès, entre els quals el futur premier britànic Ramsay MacDonald. Precisament en aquells anys finals de la seva vida, i sense abjurar del seu pensament llibertari, l'enginyer català es va anar decantant a col·laborar estretament amb els diversos grups i moviments que, confluint de tradicions diverses, van fer possible el Labour Party.

Tarrida del Mármol va morir jove, als 54 anys, concretament el dia 15 de març de 1915, víctima d'un vessament cerebral. Després de diverses vicissituds familiars, s'havia casat amb una vídua anglesa, Bessie George, amb qui va tenir tres fills i amb qui, a desgrat de l'intens treball periodístic que va dur a terme fins al darrer moment, va menar una vida tranquil·la i certament modesta. La seva mort prematura va causar una profunda commoció en amplíssims cercles d'amics, coneguts i coreligionaris que, fins i tot més enllà de les idees progressistes, n'apreciaven sobretot la generositat, la lleialtat, el profund magnetisme i la bondat natural. Avui, massa oblidat de tothom –i particularment de catalans i espanyols desmemoriats–, descansa en una quasi anònima sepultura del cementiri de Ladywell, prop de Lewisham, als afores de Londres. Les paraules que algú va fer esculpir a la seva modesta làpida resumeixen perfectament, en la seva brevetat, el sentit ple de la seva existència: “For liberty and the cause of the humbled he gave all he had”, és a dir: “Per la llibertat i la causa dels humils va donar tot el que tenia”...