Fabiola i Àngela

El braç de Fabi­ola em mira escapçat, tallat al biaix, des de la nevera, on el deso per no devo­rar-lo tot. És un d'aquells pas­tis­sos des­cas­tats, d'arrel popu­lar, i que costa de tro­bar als recep­ta­ris. L'últim poble a recu­pe­rar la inde­pendència, ara que amb la crisi tot clama pels rea­gru­pa­ments muni­ci­pals, la Canonja, se n'atri­bu­eix la invenció. És clar que és una invenció de ràpida i extensa difusió. I sen­zi­lla i gus­tosa. Un tronc de gale­tes María Hojal­drada, ben suca­des en llet, o en cafè –va a gus­tos–, i enca­val­ca­des en un tou de man­tega, sucre, rovells d'ou i coco rat­llat. El coco en aquest pastís és la pal­mera dels focs d'arti­fici, hi dóna l'explosió exòtica. I ens el tro­bem encara a la cober­tura, amb les clares mun­ta­des al punt de neu que li fan de fràgil capa. I si pre­gun­teu encara en tro­ba­reu vari­ants, amb xoco­lata i presència de rom, o de mos­ca­tell en la galeta. El braç de Fabi­ola no neces­sita cap tipus de cocció, ni de forn, ni de foc. Treu pro­fit de la feina prèvia de les gale­tes que li fan d'esque­let. És sim­ple i s'ajusta també a les neces­si­tats d'aus­te­ri­tat dels temps que cor­ren. Corre en la memòria culinària d'àvies i mares, i hi ha qui el lliga als anys 60, a l'època en què Balduí de Bèlgica es va casar amb Fabi­ola de Mora y Aragón, i ocu­pa­ven les por­ta­des de les revis­tes del cor. Cada vegada que hi apa­rei­xia, jo em mirava bé les fotos, per veure si és que la dolça ins­pi­ració havia vin­gut del braç reial, o si la recepta era direc­ta­ment la del pastís de noces. Tam­poc sé si ha fet for­tuna a Bèlgica, on tenen un altre pastís: ahir mateix es van repren­dre les con­ver­ses del pre­a­cord de govern de vuit par­tits fla­mencs i valons. Si tot va bé tor­na­ran a tenir govern després de 400 dies. Un rècord històric! I nosal­tres? Se suposa que jus­ta­ment estem gover­nats des de Brus­sel·les. I que Merkel i Sarkozy encara pro­mo­uen un govern finan­cer per a la zona euro. Ja veig que, en el futur, en lloc de Fabi­ola, hau­rem de pre­pa­rar el braç d'Angela. Serà més con­sis­tent, i no tan llépol.