On queden els optimistes?
Els euroescèptics tenen més motius que mai per desconfiar del procés d'integració europeu. Des de la caiguda de Lehman Brothers, el sotrac econòmic ha posat en evidència els mateixos fonaments de la Unió Europea (UE), obligada al final a pactar rescats econòmics per a Grècia, Portugal i Irlanda i, aquest agost, renyant i forçant l'acceleració de les retallades que s'han d'aplicar en dues economies, l'espanyola i la italiana, massa grosses per ser rescatades amb els 385.500 milions d'euros que resten dels diners aportats per a paquets de rescat, inicialment uns 750.000 milions.
El miracle de l'euro queda enrere i l'Europa de dues velocitats és una realitat quan Alemanya, cansada de pagar la festa, posa en el punt de mira el funcionament del mateix entramat institucional, sobretot representat per la figura del president de la Comissió Europea, Durão Barroso, a qui acusa d'irresponsable i a qui fins i tot alguns experts en borsa com Wolfgang Gerke li demanen explícitament que plegui. El que sí que és cert, però, és que la UE està demostrant poca capacitat per plantar cara als especuladors i trobar solucions àgils per lluitar contra la voracitat d'un capitalisme que s'ho menja tot. Fins i tot l'optimisme amb què alguns vèiem el futur d'Europa.
És extremadament difícil preveure el rumb que ha d'agafar la UE una vegada passi, lentament, aquesta crisi. De fet, ningú pot endevinar com quedaran els fonaments mateixos de la integració. Ara mateix, aquells que encara ens atrevim a creure-hi només podem recórrer als avantatges que fins ara s'han aconseguit anant tots agafats de la mà per justificar-ne la seva continuïtat. Ja s'ha vist que si la justificació perquè s'ha de potenciar la UE es deixa únicament en mans del mercat, la seva continuïtat podria penjar d'un fil.
És per això que, si partim de la base que el Tractat de Lisboa consolida l'economia social de mercat com un dels principis rectors de la Unió, no podem oblidar que contra uns mercats insolidaris s'ha de lluitar amb més integració política, però efectiva. On queden els nous líders de la UE, Herman van Rompuy i la baronessa Catherine Ashton? Estan amagats enmig del foc creuat entre la coalició francoalemanya i les economies que han estirat més el braç que la màniga, entre elles l'Espanya de Zapatero. El paper efímer d'ambdues figures en aquests moments d'inestabilitat demostra que el repte de futur de la UE és caminar cap a un nou model d'integració política, que garanteixi una plena sobirania de les seves institucions i que aquestes puguin tractar de tu a tu alguns líders nacionals, que fins ara han tingut la sensació que poden fer i desfer segons els convingui, i que per això els ha costat enviar a l'hemicicle del Parlament d'Estrasburg pesos pesants de la seva política que reforcin la legitimitat de la institució.
En una Unió tan extensa com la que hi ha, amb tantes realitats nacionals dins d'un mateix entramat que les aixopluga, sembla necessari primer consolidar el sentiment de pertinença a una mateixa realitat supranacional, geogràfica i política abans de prendre mesures econòmiques dràstiques. Solucionar les coses forçant la imatge que a la UE hi ha rics i pobres, països de primera i de segona, no ajuda a pensar en un projecte col·lectiu. Manuel Pinto, president del Centro de Estudos de Comunicação e Sociedade de la Universitat de Minho (Braga) ho resumia més o menys així, en una conversa informal: els crèdits a Portugal només han fet augmentar l'escepticisme cap a la Unió. On queden els optimistes? Trobar-los només depèn que els qui manen canviïn el rumb.
