Europa al quiròfan
La calma dels estius permet un cert distanciament. Pots aplicar una certa circumspecció a l'anàlisi de les coses que passen. És hora de relativitzar, de posar un contrapunt escèptic a l'atabalament de tot l'any. A l'hivern, a vegades, ens deixem endur per una activitat frenètica i acabem sense saber on som, sense temps per a nosaltres mateixos, sense marge per dedicar una atenció acurada a les qüestions de la més estricta quotidianitat. Perdem potser, fins i tot, la sensació de proximitat, d'arrelament, i ens capfiquem en una dinàmica alienant.
Puc dir que fins i tot ara llegeixo els diaris d'una manera diferent, més reflexiva, sense presses, en un contrasentit sense solució: a menor contingut més atenció. Els diaris densos de l'hivern passen rabent davant dels ulls en llambregades que intenten fixar les idees dels grans titulars i els destacats. Aquests dies m'ha emocionat, per exemple, l'article de David Grossman sobre les manifestacions d'Israel. He retrobat el vell conegut d'El viento amarillo, l'intel·lectual i escriptor compromès que ha mantingut la serenitat malgrat la duresa de la seva vida. Una mirada lúcida a la crisi, crisi de valors i de cohesió, i a una societat en permanent estat de xoc.
Però també he aprofitat per retrobar vells coneguts. Fa un temps em vaig deixar seduir per la personalitat d'Annemarie Schwarzenbach, amb un llibret que acapara poca estona, Ver a una mujer (Minúscula), escrit l'any 1929 i una vida trepidant. Ara he reprès aquell gust amb un conjunt de relats apassionants aplegats sota el títol Con esta lluvia (Minúscula). L'autora només va viure trenta-quatre anys, però va deixar mostra d'una agudesa singular i d'una gran capacitat per relatar situacions, diàlegs i paisatges. Els escrits d'aquest darrer llibre es corresponen als anys 1934 i 1935, en ple període d'entreguerres. I hi he trobat aquest diàleg sensacional: “–¿Sabe una cosa? –dijo el capitán a Claude– ¡Deberíamos quitarnos Europa de la cabeza! Esa vieja y querida Europa que vive de sentimentalismos!
–Algunos de esos sentimentalismos me gustan mucho –dije. El capitán:
–Pero de eso no se puede vivir. En Europa la gente se niega a mirar a la cara a la realidad. Todos esos políticos medio conservadores, o totalmente conservadores, querrían que Europa viviese de sus nobles sentimientos, de su respeto al pasado y de su fe en que la propiedad, las prerogativas de clase y los privilegios de la educación son eternos e inmutables.
–No –dijo Claude–, sólo tienen miedo al cambio. Saben que los grandes cambios traen desórdenes, desgracias y miseria y no quieren asumir la responsabilidad de todo eso.”
La citació és llarga, però si no fos que sé que va ser escrita abans de la Segona Guerra Mundial i que ha plogut molt des d'aleshores, em pensaria que és perfectament aplicable al moment present.
En realitat aquests dies constatem que la vella i bella Europa que ha captivat George Steiner i que li va fer ponderar la geografia dels cafès, la santedat del moment concret, la contraposició del temps i dels contorns europeus en contraposició al temps americà, és potser una intuïció literària i cultural, una idea filosòfica, però que està lluny, encara, de ser una realitat política potent i coherent.
Patim un dèficit d'Europa i patim una saturació d'Europa. Manquen líders d'europeisme convençut, manquen polítiques comunes en matèria econòmica i política exterior. Manca claredat d'idees i d'acció. Sobra càlcul tàctic, interessos dels estats, predomini de la jugada curta, supeditació als grans interessos econòmics, burocràcia, allunyament de la realitat. Fins i tot, la gran jugada de l'euro s'ha posat en risc. En una hora greu com la que vivim ara mateix, el tempo europeu ha sigut horrible, la reacció tèbia i tardana, la unitat d'acció, pràcticament inexistent. Les solucions abordades, mínimes. La coincidència amb la crisi dels Estats Units ha fet més evidents totes les mancances i la distància entre la política convencional, les dinàmiques financeres d'un món global i les inquietuds col·lectives de la societat, que han trencat barreres d'incomprensió i silenci i han fet del desànim i de la desesperació l'aglutinant de la mobilització.
El carrer bull, els despatxos romancegen i grups minoritaris d'interessos mouen els fils del món amb total impunitat capgirant ordres establerts i impedint solucions creïbles i la recuperació de la confiança. Què hi ha darrere dels moviments de les agències de qualificació? Una mera asèpsia tècnica per descriure la gravetat del moment? O l'estultícia generalitzada dels qui no han fet un càlcul responsable de les conseqüències de les seves accions?
Quin és l'antídot, a Europa, per a tot plegat? Alguns propugnarien més Estat i, en un cert sentit, menys Europa, en un clar replegament conservador cap a les casernes d'hivern i el reforçament dels grans estats-nació. D'altres voldríem menys Estat i més Europa a condició, és clar, que Europa fos una idea que anés més enllà dels estereotips literaris o de la burocràcia de Brussel·les i comencés a construir una nova realitat amb poders nous i capacitats noves de decisió conjunta que puguin acompanyar, ja de forma irreversible, la moneda única que ara trontolla.
M'he permès dir aquests dies que Europa trontolla, que Anglaterra tremola i que els estats no estan a l'altura i els líders tampoc. Cal una reformulació total dels organismes europeus, de les seves competències, i cal el seu apoderament per impedir que les forces centrípetes dels grans socis de la Unió, incloent-hi Espanya, posin en risc un invent que hauria de ser garantia de llibertats, de democràcia i de cohesió social. Amb progrés, creant riquesa. Tornant a la fàbrica i guardant el balneari només per als pocs instants de lleure, com els estius.
