Líbia, sense tirà

Mires els repor­tat­ges que ofe­rei­xen els infor­ma­tius de les diver­ses tele­vi­si­ons sobre la situ­ació a Líbia, veus les foto­gra­fies que publi­quem els dia­ris i et costa d'enten­dre que uns civils mal ves­tits, fent ser­vir un arma­ment hete­ro­geni, hagin acon­se­guit fer des­a­parèixer l'exèrcit que des­fi­lava mar­ci­al­ment i dis­ci­pli­na­da­ment, davant la tri­buna d'un cofoi, uni­for­mat i super­con­de­co­rat –per ell mateix, és clar– Muam­mar al-Gad­dafi. Sense obli­dar l'ajut bèl·lic de l'OTAN, que ha bom­bar­de­jat a dojo el ter­ri­tori libi per neu­tra­lit­zar les for­ces arma­des lle­ials a l'ara mateix intro­ba­ble dic­ta­dor, penso que hau­rien d'haver sobre­vis­cut més sol­dats regu­lars i no només un esca­mot de franc­ti­ra­dors urbans o aquests infeliços mer­ce­na­ris sub­sa­ha­ri­ans que el rebels cap­tu­ren, humi­lien i mal­trac­ten sense mos­trar un bri de mise­ricòrdia. La capi­tal, Trípoli, està ocu­pada per pai­sans que empu­nyen metra­lla­do­res, fusells i pis­to­les i con­du­ei­xen vehi­cles amb arti­lle­ria antiaèria. Però, en el moment d'escriure aques­tes línies, la ciu­tat no dis­posa ni d'aigua cor­rent ni d'elec­tri­ci­tat, i els cadàvers s'amun­te­guen als hos­pi­tals i din­tre de garat­ges i magat­zems. Uns han mort vícti­mes de malal­tia, de les acci­ons de guerra de l'OTAN, a les mans del gad­da­fis­tes o pels trets dels revol­tats. Men­tre, les Naci­ons Uni­des estu­dien enviar-hi una força mili­tar que creï una sen­sació de nor­ma­li­tat allà on no hi ha ni govern, ni for­ces de l'ordre, ni tri­bu­nals de justícia en actiu. Només represàlies i inse­gu­re­tat. Les grans residències de l'ender­ro­cat coro­nel i la seva família són ara zones d'esbarjo popu­lar, i men­tre els uns van casa per casa bus­cant sica­ris de l'odiat tirà, els altres entren tran­quil·lament al palau pre­si­den­cial per tirar-se de cap, fins i tot ves­tits, a la luxosa la pis­cina coberta de l'àulic com­plex. Una imatge molt repe­tida és la d'homes i dones tre­pit­jant els retrats ofi­ci­als de qui, encara no fa qua­tre dies, era el seu temut cap d'estat. Un dèspota a qui Occi­dent va per­do­nar, gràcies al petroli, el penós afer del Boeing 747 de la Pan Am que es va esta­ve­llar sobre Locar­baidh (Locker­bie), a Escòcia, el 21 de desem­bre del 1988, a causa d'un atemp­tat ter­ro­rista obra, segons sem­bla, de la intel·ligència líbia.