La cultura de l'esperança

AMa­drid, durant els dies de la JMJ, he sen­tit com una cla­te­llada a les entre­te­les de l'ànima. He vist mul­ti­tuds de joves que rao­nen, res­pec­ten el proïsme, inun­den de joia i amor els car­rers, som­ri­uen amb natu­ra­li­tat, sense l'auxili tètric del somrís enve­ri­nat de la droga, o del sexe sense límit. He de reconèixer-ho amb sen­ti­ment, però m'ha endo­ga­lat l'espe­rança al bell mig d'aqueix fan­gal que esbu­de­lla la fe en el futur, i de l'amarga sos­pita del fracàs d'aqueixa ree­du­cació de la joven­tut, esco­mesa durant el sep­tenni de Zapa­tero, que frus­trarà les noves gene­ra­ci­ons, cer­ta­ment enga­nya­des en el camí, si l'esquerp apen­sa­ment dels pròcers de ZP en matèria política amorra el PSOE a la seva hipotètica des­a­pa­rició. Fet i fet, en el ter­reny de la moral, haurà estat el més deso­ri­en­tat dels des­propòsits en con­fon­dre la post­mo­der­ni­tat amb la trans­gressió, tot fent anar en orris l'escala de valors impres­cin­di­bles per al sos­te­ni­ment de la soci­e­tat. Així, de des­propòsit en des­propòsit, de lob­bies gais a lob­bies ultra­fe­mi­nis­tes, de dis­cri­mi­nació posi­tiva en dis­cri­mi­nació posi­tiva, Zapa­tero s'ha sal­tat tots els límits de la prudència res­pecte a la cul­tura moral dels espa­nyols i ha des­col­gat les bra­ses del res­sen­ti­ment i del con­flicte. Amb la qual cosa, s'han superat amb escreix els límits de la moral laica fran­cesa, fruit de la Il·lus­tració i del Repu­bli­ca­nisme, en els models dels quals no es dóna ni el matri­moni homo­se­xual, ni el divorci exprés, ni l'eutanàsia ver­go­nyant. En quin estrany model es va ins­pi­rar ZP per ender­ro­car els sis­te­mes morals i con­vi­ven­ci­als d'aquest país? Tal vegada, en la demen­cial autar­quia d'aquei­xes mino­ries laïcis­tes filles, tal com diuen, de la deessa Raó?

El final més que trist de Zapa­tero s'ha con­ver­tit en una foguera feréstega de mul­ti­fra­cas­sos, que l'han abo­cat a dues emprem­tes ben defi­ni­des. La pri­mera, veure Espa­nya sot­mesa al dik­tat de França i Ale­ma­nya. O al del BCE, que impo­sen fil per randa llurs exigències, no sols a la nos­tra eco­no­mia, sinó també a la nos­tra Cons­ti­tució. La segona, el des­ple­ga­ment de mul­ti­tuds fer­vo­ro­ses, cor­rec­tes i edu­ca­des, ale­gres i res­pec­tu­o­ses, de joves catòlics del món per les rues vila­ta­nes d'un tòrrid Madrid esti­uenc, mani­fes­tant només llur fe i llur moral, fona­men­ta­des en l'amor. Res a veure amb el per­so­nal del laïcisme agres­siu i ofen­siu. Com em van dol­dre els ossos de tots els meus morts, que van patir en carns fami­li­ars pri­mer el sal­vat­gisme del 36 i, després, el dels anys poste­ri­ors! Amb per­so­nes ran­cu­ni­o­ses, només es cons­tru­eix una tomba de silen­cis ingents i de mol­tes ver­go­nyes. L'anti­cle­ri­ca­lisme, històrica­ment expli­ca­ble, ofe­reix avui escas­ses ren­di­bi­li­tats i un vol, amb tota pro­ba­bi­li­tat, extem­po­rani i fora de lloc. Aquesta Jor­nada Mun­dial de la Joven­tut a Madrid ha ofert la real alter­na­tiva al des­ga­vell que avui habita a casa nos­tra. Els mis­sat­ges de Benet XVI esde­ve­nen tan sub­til­ment pene­trants com el rie­rol que bro­lla d'una humil fon­ta­ne­lla i s'oculta entre la mata de jonc. Els fruits sur­ten de l'aigua i de la humi­tat, no del fàstic res­sec de l'alco­hol o del botellón. Aquesta soci­e­tat con­fosa per la raó tot­po­de­rosa, poblada de con­tra­dic­ci­ons estri­dents, erma de valors morals, té data de cadu­ci­tat per a dis­sort del seus apòstols, d'aquei­xos ridículs laïcis­tes, del pate­tisme de qui pre­dica benau­ran­ces sense déu.

Entenc que per tot això s'ofus­quen amb el papa Rat­zin­ger, intel·lec­tual fi, pala­de­ja­dor dels temps i del errors del rela­ti­visme sobre el qual deter­mi­nats igno­rats trac­ten de fun­dar la nova civi­lit­zació del progrés, que diu obrir la lli­ber­tat de l'home per damunt de la lli­ber­tat de l'altre. Des del pròdig i pam­fle­tari riu del laïcisme pro­gres­sista, qui real­ment s'empari en la raó, hau­ria de bus­car una dre­cera per a la reflexió serena sobre les obses­si­ons defor­mants d'una rea­li­tat que no per­ce­ben. Quasi res no es pot edi­fi­car des del rela­ti­visme moral. Són les veri­tats i les con­vic­ci­ons sòlides les que fan créixer una soci­e­tat o una cul­tura. Al pròleg de la seua Nivola, ho deia Una­muno, en refe­rir-se a la dona cas­te­llana, encara que les cer­te­ses el van con­duir als grans dub­tes que, en Una­muno, afir­men l'espe­rança angoi­xosa, més que no pas l'escep­ti­cisme. Poques inter­pre­ta­ci­ons més reei­xi­des del seu drama per­so­nal que la de Char­les Moe­ller a Lite­ra­tura del siglo XX y cris­ti­a­nismo. Rat­zin­ger va afi­lar la seva agu­desa: “No cap més cul­tura que la de l'amor, del qual neix l'espe­rança”.