Fiascos

Hi havia una vegada una gene­ració (o quasi dues) que fra­cas­sa­ven sis­temàtica­ment en les rela­ci­ons, diguem-ne, sen­ti­men­tals. El motiu d'aquest mal­guany era la por a lliu­rar-se (ente­nem adap­tar-se) a l'altre mem­bre de la relació, la sim­ple inca­pa­ci­tat demos­tra­tiva d'afecte. Follar sonava sen­zill; esti­mar es veu que no ho era tant. Algú (una dona) havia pro­cla­mat als qua­tre vents que la única fórmula efec­tiva de l'amor era aquell 1+1=1. L'havien tit­llat de fòssil, de neolítica i fins d'utòpica. La gràcia (sem­blava) era la plu­ra­li­tat, saber tenir mol­tes rela­ci­ons simultànies (sobre­tot sexu­als) amb la trama sei­xan­tera de mime­tit­zar el ritme múlti­ple i variat de l'uni­vers. Però el caràcter sexual mis­cel·lani tam­poc no sem­blava satis­fer la feli­ci­tat d'aque­lla gene­ració tan poc segura de si mateixa, tan donada a pos­seir la paciència d'un dípter i tan esclava de la seva “par­cel·la” d'inti­mi­tat.

Els homes i les dones del pla­neta s'alli­ta­ven en una mena d'estat con­vul­siu amb més homes i més dones enfo­llits per aque­lla mateixa dèria de sumar experiències horit­zon­tals. Es pro­cla­mava l'escla­vatge des de l'engany de la lli­ber­tat. El resul­tat, ai las, sem­pre era el mateix: fra­cas­sos i més fra­cas­sos (i alguna que altra coïssor venèria). Però la gene­ració de l'iPhone seguia cer­cant amants inter­can­vi­a­bles en una cadena infi­nita de fias­cos. El fes­teig va des­a­parèixer del dic­ci­o­nari quo­tidià i les farmàcies venien més con­dons que mai: se n'havien inven­tat de colors, amb sabors, amb relleu i per totes les mides.

Un bon dia el món va fer un tomb. Els homes i les dones van posar el fre de mà, van refle­xi­o­nar (apro­par-se als qua­ranta amb aital fei­nada sem­blava no ser el camí més bo), van mirar-se mútua­ment amb ulls nous, amb ulls de capes i capes de sedi­ments de plàstic. I aquell dia, sense avi­sar, un home va dor­mir amb una dona i va sen­tir escalf. Li va fer uns petons dife­rents, la va abraçar sense cap erecció, van brin­dar amb ella amb cava autòcton, la va res­pi­rar. I s'hi va voler que­dar fins que el cor digués prou.