Fiascos

Hi havia una vegada una generació (o quasi dues) que fracassaven sistemàticament en les relacions, diguem-ne, sentimentals. El motiu d'aquest malguany era la por a lliurar-se (entenem adaptar-se) a l'altre membre de la relació, la simple incapacitat demostrativa d'afecte. Follar sonava senzill; estimar es veu que no ho era tant. Algú (una dona) havia proclamat als quatre vents que la única fórmula efectiva de l'amor era aquell 1+1=1. L'havien titllat de fòssil, de neolítica i fins d'utòpica. La gràcia (semblava) era la pluralitat, saber tenir moltes relacions simultànies (sobretot sexuals) amb la trama seixantera de mimetitzar el ritme múltiple i variat de l'univers. Però el caràcter sexual miscel·lani tampoc no semblava satisfer la felicitat d'aquella generació tan poc segura de si mateixa, tan donada a posseir la paciència d'un dípter i tan esclava de la seva “parcel·la” d'intimitat.

Els homes i les dones del planeta s'allitaven en una mena d'estat convulsiu amb més homes i més dones enfollits per aquella mateixa dèria de sumar experiències horitzontals. Es proclamava l'esclavatge des de l'engany de la llibertat. El resultat, ai las, sempre era el mateix: fracassos i més fracassos (i alguna que altra coïssor venèria). Però la generació de l'iPhone seguia cercant amants intercanviables en una cadena infinita de fiascos. El festeig va desaparèixer del diccionari quotidià i les farmàcies venien més condons que mai: se n'havien inventat de colors, amb sabors, amb relleu i per totes les mides.

Un bon dia el món va fer un tomb. Els homes i les dones van posar el fre de mà, van reflexionar (apropar-se als quaranta amb aital feinada semblava no ser el camí més bo), van mirar-se mútuament amb ulls nous, amb ulls de capes i capes de sediments de plàstic. I aquell dia, sense avisar, un home va dormir amb una dona i va sentir escalf. Li va fer uns petons diferents, la va abraçar sense cap erecció, van brindar amb ella amb cava autòcton, la va respirar. I s'hi va voler quedar fins que el cor digués prou.