El gran ancià del Rin

“El gran ancià del Rin.” Així anomena Willy Brandt –en les seves memòries– Konrad Adenauer, primer canceller de la República Federal d'Alemanya. En aquests dies que corren, de gran incertesa respecte al futur d'Europa i sobre el paper protagonista que la història ha reservat a Alemanya en la construcció europea, s'ha de tenir també present –en complir-se els 50 anys de la construcció del mur de Berlín– el triomf de la llibertat al Vell Continent, que ha estat possible per la victòria d'Alemanya sobre si mateixa, que l'ha consolidat com la peça essencial d'una Europa unida i en pau. Això hauria estat impossible sense la reconciliació francoalemanya, i aquesta va ser mèrit, en bona part, del canceller Adenauer.

Konrad Adenauer tenia 73 anys quan va ser elegit canceller. Nascut a Colònia el 1876, llicenciat en dret per Friburg i militant del Partit del Centre –d'inspiració catòlica–, va ser alcalde de Colònia des del 1911 fins a l'accés de Hitler al poder, l'any 1933. Partidari des de sempre d'Occident, escriu Brandt que “l'Est, també l'alemany, li era aliè”, tant que “el mateix Adenauer explicava que, anant en el tren que el portava a Berlín, sent president del Consell d'Estat prussià, sempre va tenir la impressió que Europa acabava passat l'Elba, i des de Magdeburg fins a Berlín corria les cortinetes del seu departament per no haver de veure l'estepa asiàtica”. Procliu a l'entesa amb l'esquerra moderada –el 1926 va ser alcalde de Colònia amb suport socialista–, fou apartat pels nazis i empresonat diverses vegades. Intervingué en la preparació del cop d'estat contra Hitler, i va ser pres. Reposat pels americans com a alcalde de Colònia després de la guerra, va ser destituït pels anglesos. Adenauer es va dedicar llavors, amb tota la seva empenta, a la creació del Partit Cristià Demòcrata com una continuació del vell Partit del Centre, si bé renovant-lo perquè també hi cabessin els protestants. El 1949 va ser elegit primer canceller de la República Federal gràcies al seu propi vot i després d'acreditar que un metge certificava que podria exercir el càrrec almenys un any. Va romandre catorze anys al capdavant del govern, fidel sempre al sentiment renà i a la tradició carolíngia que l'impulsaven a l'entesa amb França, germen de l'Europa actual.

Aquesta característica d'Adenauer –la seva vocació europea– va ser determinant d'un episodi poc conegut de la seva vida política. Durant la república de Weimar, als anys vint, dos eren els polítics alemanys més qualificats per ocupar la presidència del govern: Gustav Stresemann, home de l'Est, dirigent de gran qualitat i defensor de la Realpolitik, i Konrad Adenauer, al qual va perjudicar, a més del fet que governava Colònia amb els socialistes, el fet de ser un ferm partidari d'Occident, tant que alguns compatriotes seus deien, fins i tot, que era un separatista renà que desitjava que Alemanya anés de costat amb les democràcies de l'Europa Occidental, a la recerca d'una pau duradora entre França i Alemanya mitjançant la creació d'una comunitat d'interessos econòmics. No era un separatista renà, sinó un federalista; però és cert que deia, privat com estava del sentit racial alemany, que “els alemanys són belgues amb megalomania” i que els prussians, els pitjors de tots, “són uns eslaus que han oblidat qui era el seu avi”. Per aquests motius, l'any 1926, Stresemann aconseguí dinamitar l'intent d'Adenauer de tirar endavant una coalició amb els socialistes, que tal vegada hauria pogut canviar el curs de la història, ja que, com els fets demostrarien més tard, Adenauer era un dels més sòlids i autoritzats estadistes democràtics del segle XX: un home capaç de barrejar amb depurada murrieria les demandes de la realitat més descarnada amb els principis més elevats i exigents.

No és estrany que tan aviat com pogué, després de la guerra, posés el fil a l'agulla de les seves aspiracions europeistes. El març del 1946 pronuncià un important discurs definint el que hauria de ser el nou Estat alemany: no havia de dominar les persones, havia de permetre als ciutadans desenvolupar tots els aspectes de la seva vida, l'ètica cristiana seria la base de la comunitat alemanya, l'Estat havia de ser federal, i era necessari concebre'l amb vista a la creació dels Estats Units d'Europa. El 14 de setembre del 1958, poques setmanes després que Charles de Gaulle tornés al poder, es va reunir a Colombey-les-Deux-Eglises amb Adenauer. Va ser –en paraules de De Gaulle– “la trobada històrica entre aquest vell francès i aquest alemany molt vell”. Es van trobar 40 vegades, fins que –el 1962– Adenauer es retirà. S'entengueren: deixaren bastit l'eix francoalemany.

Per què dic aquestes coses? He llegit que el partit d'Angela Merkel ha perdut les eleccions al seu land natal: Mecklenburg-Pomerània Occidental. Són aquelles mateixes terres de l'Alemanya de l'Est on Adenauer tirava la cortineta per no veure-les. I he pensat que, darrere la reticència alemanya a assumir el lideratge polític europeu a què l'obliga la seva hegemonia econòmica, hi ha quelcom més que raons econòmiques. Hi ha, tal vegada, una mancança de vibració europeista per part de l'actual direcció política alemanya. Ja ho deia un poeta anglès: “Si la raó és la brúixola, les passions són els vents.” I sembla que els vents d'Europa no bufen amb força per les terres d'Alemanya. Són terres romàntiques en les quals sempre batega la temptació del “nosaltres sols”: immersos en la “nostra terra”, en la “nostra història”... i en la “nostra economia”.