Dues de fredes

Això de les xarxes socials és una manera un pèl esquizofrènica però útil de combatre la mandra mental. Amb intel·ligència administrativa, i mirant de treballar la serenitat emocional, veure't estimulat a respondre comentaris d'amics i coneguts és un exercici gratificant. El de les darreres hores ha estat delirant, i és que no vull haver de triar si estimo més el pare que la mare, o a la inversa. La demanda: què és més important, la immersió o la situació de vulnerabilitat que viuen moltes persones al nostre país, i en part el mateix sistema que les empara? Doncs per als qui em volen fer triar, avui els regalo un parell de propostes perquè hi
reflexionin.

En Mohammed té vint anys. Va arribar a Catalunya –encara menor– ara en fa poc més de dos. Després de passar per centres de menors, cursos oficials de formació i diverses organitzacions del tercer sector, feia sis mesos –fins a la crisi del PIRMI– rebia puntualment l'ajut de 423 euros per a la seva inserció. Des d'en fa dos, i per un problema burocràtic constatat per serveis socials i l'associació Punt de Referència, que l'està ajudant a sortir-se'n, no el rep. En Mohammed no pot treballar perquè tot i tenir permís de residència no en té de treball, i la llei només li permet fer-ho si alguna empresa li ofereix un contracte de treball d'un any a temps complet.

Pel que fa a la immersió i a les tres famílies, només una dada. Al País Valencià hi ha 125.953 nens i nenes que han demanat ser escolaritzats en català, i l'administració els diu que no hi ha diners per fer-ho.

Els drets són per a tothom. Espero, doncs, que les administracions competents els garanteixin. Que al Principat es resolgui l'expedient del Mohammed, i que al sud un sistema de dues línies legal i que no comparteixo garanteixi que no hi ha ciudadanos de primera i ciutadans de
segona.