Estafes intel·lectuals
Hi ha productes d'autor que, prestigiats per ells mateixos, quan surten al mercat un té clar que s'han de consumir tan aviat com es trobi el temps per fer-ho. Va a gustos. A casa meva, quan sabem que ja hi ha un nou Cercas a les llibreries, que Marsé ha tret una novel·la o que Jaume Cabré ha ressorgit després d'anys de silenci amb una obra llarguíssima, tenim clar que buscarem la comoditat i privacitat de les nostres vesprades per llegir-los.
Una cosa similar passa amb el teatre o el cinema. Quan els actors Josep Maria Pou, Pere Arquillué o Lluís Tosar tornen a ser protagonistes d'alguna obra o pel·lícula ens afanyem a buscar entrades. Aquesta premissa d'actuació explica que, davant l'estrena de la darrera pel·lícula d'Almodóvar, La piel que habito, em vinguin a la memòria alguns dels elements emblemàtics de la seva filmografia que em van seduir fent-me passar una estona gratificant i, per tant, no dubti ni un moment a anar-la a veure.
Jo, que a mesura que m'he anat fent gran he aconseguit (encara no del tot) que la tristesa latent dels diumenges a la tarda es minimitzi, i ja fa temps que em comença a agradar la sensació d'aturament a l'ambient que fa que la lectura sembli més productiva o que el film t'impacti més, aquest diumenge, després del ritual de les tardes quietes, vaig endinsar-me a la sala disposada a imbuir-me de les peculiars manies, fòbies i l'univers del director manxec. Quina gran decepció! Vaig sortir-ne profundament enrabiada i amb una sensació, quasi física, d'haver estat estafada.
Manies? No! Univers? Tampoc. La pel·lícula és un despropòsit sense sentit, ple de tints, pretesament surrealistes, que acaben essent ridículs. Els elements gratuïts que, amb pretensions transgressores, apareixen col·locats de manera imposada per evidenciar una voluntat de provocació del director, resulten falsos. Escenes de sexe entre adolescents en un jardí on es copula i es fan fel·lacions sense pudor o la ubicació dels protagonistes en un paratge idíl·lic on es fa medicina futurista transformant els individus no són transgressores. Són forçades i patètiques.
Si el que pretenia Almodóvar és no deixar-nos indiferents, ho ha aconseguit. Hauré de perdonar-li aquest engany i recuperar en la memòria les genialitats de l'histrionisme intel·ligent i subtil a què em tenia acostumada.
