Un temple per a tothom

Sovint hi ha batus­ses en molts muni­ci­pis perquè els immi­grats musul­mans o els fidels de con­fes­si­ons no catòliques tenen difi­cul­tats per dis­po­sar de llocs de culte. Una llei cata­lana, ara reto­cada, com­plica encara més el pro­blema. Tan fàcil que ho van tenir els nos­tres avant­pas­sats per edi­fi­car una església a cada poble, i ara no hi ha manera d'aten­dre les deman­des reli­gi­o­ses dels nou­vin­guts o dels prac­ti­cants de cre­en­ces mino­ritàries.

El con­tro­ver­tit pare Manel, famós per la seva acció social als bar­ris bar­ce­lo­nins del Ver­dum i de la Tri­ni­tat, pro­posa una pos­si­ble solució del con­flicte. En el lli­bre biogràfic escrit per Fran­cesc Buxeda, parla del paper que podrien jugar les parròquies catòliques i els seus tem­ples: “Jo dei­xa­ria els espais a grups lla­tins i als geor­gi­ans...Tam­poc no m'impor­ta­ria que els àrabs hi fes­sin les seves pregàries. Ens quei­xem de la immi­gració, però no ofe­rim gai­res rea­li­tats inte­gra­do­res.”

La idea d'una església catòlica cedint els seus recin­tes sovint infrau­ti­lit­zats per aco­llir les altres reli­gi­ons no és cap excen­tri­ci­tat d'un capellà sin­gu­lar, sinó que s'arrela pro­fun­da­ment en la tra­dició. El pare Manel ho recorda: “Crec que és una acti­tud que ja està escrita a l'Antic Tes­ta­ment.” I tant! Jus­ta­ment el segon diu­menge del pas­sat mes d'agost es va lle­gir a totes les mis­ses de la litúrgia catòlica aquest text del pro­feta Isa­ies: “Diu el senyor: els estran­gers, si es guar­den de vio­lar el repòs del dis­sabte i es man­te­nen fidels a la meva aliança, els dei­xaré entrar a la mun­ta­nya sagrada i cele­brar les seves fes­tes a la meva casa d'oració; accep­taré en el meu altar els seus holo­caus­tos i les altres vícti­mes, perquè tots els pobles ano­me­na­ran el meu tem­ple casa d'oració.”

A Bar­ce­lona, amb motiu dels Jocs Olímpics, es va crear el Cen­tre Abra­ham per aco­llir pregàries d'atle­tes de totes les reli­gi­ons. Però, aca­bats els Jocs, l'edi­fici nou de trinca es va con­ver­tir en el tem­ple catòlic del barri.
La “paraula de Déu”, doncs, sem­bla prou explícita, però a l'hora de la veri­tat costa de prac­ti­car.