Mesquites amb campanar?

Les polèmiques rela­ci­o­na­des amb la ins­tal·lació de mes­qui­tes són, des de fa uns anys, el pa de cada dia a molts pobles i ciu­tats de casa nos­tra, siguin Lleida, Salt, Bada­lona o Tor­ro­e­lla de Montgrí. No fa gai­res dies llegíem en aquest diari un interes­sant arti­cle de Toni Cru­a­nyes titu­lat Mes­qui­tes? Sí, gràcies. L'autor defen­sava la cons­trucció de cen­tres de culte musul­mans dei­xant de banda pre­ju­di­cis i pri­o­rit­zant l'accep­tació d'aquests equi­pa­ments en vista de la cons­ta­tació que con­ti­nuar posant pegues a la seva pro­li­fe­ració és, en rea­li­tat, molt pit­jor. Com­par­teixo ple­na­ment la diagnosi de Cru­a­nyes. Dis­crepo, però, que la solució sigui cons­truir més. A Cata­lu­nya d'equi­pa­ments reli­gi­o­sos en sobren. Si més no hi sobra espai. Només cal fer un volt per les parròquies de tot el país per com­pro­var, sense fer cap tipus de valo­ració sobre el fet, que els nivells d'ocu­pació són fran­ca­ment bai­xos. Per això m'he pre­gun­tat més d'una vegada si seria tan difícil que els fidels i els jerar­ques de les diver­ses con­fes­si­ons es poses­sin d'acord per com­par­tir immo­bles, de la mateixa manera que uti­lit­zen un mateix pavelló espor­tiu clubs de bàsquet, hand­bol o volei­bol. Ja suposo que en qüesti­ons de religió i litúrgies no es tracta pas només de can­viar les por­te­ries o de pin­tar més o menys rat­lles a terra i fer uns hora­ris per regu­lar l'ús dels ves­ti­dors. Però que sigui com­pli­cat no vol pas dir que mirat des d'un punt de vista raci­o­nal no sigui una solució pràctica per a l'opti­mit­zació d'espai i el foment de la con­vivència. No crec que ningú em faci cas. Cadascú a casa seva i Déu a la de tots, em diran uns i altres. I que Déu hi faci més que nosal­tres, com diu l'adagi.