Opinió

Utopia i present

No ens queda més remei que emmirallar-nos en l'esforç de les generacions que ens han precedit. I deixar de fer-nos les víctimes i posar-nos a treballar

Aquest vol ser un arti­cle d'home­natge a l'his­to­ri­a­dor Josep Ter­mes. No vaig ser alumne seu, però d'ell vaig apren­dre algu­nes de les coses fona­men­tals que sé sobre el meu país i la seva història. La pri­mera idea que exis­tia una tra­dició cata­la­nista d'esquer­res me la va fer veure, amb l'apas­si­o­na­ment que solia posar en la defensa dels seus punts de vista, Maria Aurèlia Cap­many. Després, Fre­de­rica Mont­seny. Del meu lli­bre de Con­ver­ses amb Fre­de­rica Mont­seny, que vaig començar el 1974 i vaig aca­bar el 1976, a hores d'ara el més interes­sant no em sem­bla tant el que ella deia sobre el que havia vis­cut –amb expli­ca­ci­ons que sovint cal­dria posar en qua­ran­tena– sinó el que ella expli­cava sobre el que havia lle­git o havia sen­tit dir als seus pares. Per exem­ple, que Fede­rico Ura­les, al capçal del llit en comp­tes d'un sant­crist hi tenia un retrat de Pi i Mar­gall; és a dir, l'íntima relació entre el fracàs del fede­ra­lisme i l'èxit de les idees anar­quis­tes.

Però va ser Josep Ter­mes el qui va reor­de­nar sòlida­ment tots aquests argu­ments. Ho va fer d'una manera científica i acadèmica, com li cor­res­po­nia i, per tant, d'una forma docu­men­tada. Així, per exem­ple, en el lli­bre Històries de la Cata­lu­nya tre­ba­lla­dora, publi­cat l'any 2000, Josep Ter­mes dóna notícia d'un tre­ball de l'engi­nyer anar­quista Ricardo Mella que va gua­nyar el Segundo Cer­ta­men Soci­a­lista des­ti­nat a pre­miar una “nove­lita filosófica o cua­dro ima­gi­na­tivo y des­crip­tivo de cos­tum­bres en plena Anarquía o de la soci­e­dad del por­ve­nir”. El tre­ball es titula La Nueva Utopía i està dedi­cat a expli­car com seria la ciu­tat del futur. Aquest text de Ricardo Mella va ser escrit l'agost de 1889 i el que sorprèn és que, més d'un segle després, aque­lla uto­pia s'ha con­ver­tit en rea­li­tat. Mella ima­gina una ciu­tat on els habi­tat­ges no són insa­lu­bres; els car­rers no són estrets; les indústries estan ins­tal·lades a l'extra­radi; les esco­les, les bibli­o­te­ques i els cen­tres de salut estan repar­tits harmònica­ment per cada barri; i on el vell urba­nisme ha donat pas a “gran­des edi­fi­cios per­fec­ta­mente ali­ne­a­dos, sepa­ra­dos por pequeños jar­di­nes donde jue­gan ale­gre­mente los niños de la vecin­dad”.

aquest arti­cle torna a posar en relleu una obvi­e­tat que els peri­o­dis­tes sovint obli­dem: sense un conei­xe­ment del que va pas­sar ahir és impos­si­ble una ava­lu­ació mínima­ment encer­tada del que està pas­sant avui. ¿Com expli­car, per exem­ple, als indig­nats, o a les per­so­nes que, en aquests moments, s'ho estan pas­sant mala­ment, que la crisi actual és la con­seqüència d'un èxit, i no d'un fracàs? Molt poques de les uto­pies soci­als o urba­nes han arri­bat a con­ver­tir-se en rea­li­tat i, sovint, el con­tacte amb la rea­li­tat les ha trans­for­mat en sis­te­mes mons­tru­o­sos d'opressió. La uto­pia de Ricardo Mella, que inten­ci­o­na­da­ment Josep Ter­mes ens va donar a conèixer, ha estat una uto­pia vic­to­ri­osa, perquè efec­ti­va­ment els nos­tres car­rers i les nos­tres ciu­tats s'assem­blen molt a aque­lles que l'engi­nyer anar­quista des­cri­via en el seu arti­cle. Ara bé, si aquesta uto­pia s'ha fet rea­li­tat és després d'un llarg període de sang, suor i llàgri­mes, d'interes­sos i llui­tes con­tra­po­sa­des, d'actu­a­ci­ons públi­ques i pri­va­des, de ges­tes indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves. Si la volem con­ser­var, aquesta uto­pia, no ens queda més remei, en pri­mer lloc, que emmi­ra­llar-nos en l'esforç de les gene­ra­ci­ons que ens han pre­ce­dit. I, en segon lloc, dei­xar de fer-nos les vícti­mes i posar-nos acti­va­ment a tre­ba­llar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.