Sopa estrangera

“Pro­voca vomi­tera.” I, tot seguit, va llançar una pedra con­tra Gerard Quin­tana. Això era el 1991, al mul­ti­tu­di­nari con­cert del Rock & Reus. El nos­tre pro­ta­go­nista era un cap de brot de la seva quinta, un dels pri­mers d'anar amb arra­cada i xolla llarga. Aquells dies era un inde­pen­den­tista radi­cal, una febrada que en un parell d'anys li va pas­sar. Poc després va fun­dar un grup de rock afla­men­cat, amb les ínfu­les d'entrar als qua­ranta prin­ci­pals, i evi­dent­ment can­tava en cas­tellà. Lla­vors con­si­de­rava que la música en la nos­tra llen­gua era pèssima, pen­sava que en català es des­a­fina més i que el públic d'aquests grups era poc menys que uns pro­vin­ci­ans que no havien vist món. Però aquests dies ha pas­sat un tràngol per poder col·locar la cri­a­tura i acon­se­guir dues entra­des per anar a veure el retorn de Sopa de Cabra i poder can­tar amb la resta del públic “Podré tor­nar enrere...” El nos­tre pro­ta­go­nista de tan cari­ca­tura que sem­bla és ben real. Tot­hom té dret a can­viar d'opinió, però a vega­des sem­bla que els estats d'opinió són un arte­facte al qual tots pugem en marxa sense cavil·lar-hi gaire. Pot­ser d'aquí a un parell d'anys els ara ido­la­trats Manel, i sense que ells canviïn gaire, no sor­ti­ran ni als bai­xos de les pàgines de cul­tura i seran el blanc del vili­pendi popu­lar. Les modes són cru­els, i en un país que no és nor­mal poden ser esqui­zofrèniques.