Cal recuperar la política

Vivim temps d'enre­nou, de con­fusió i de tren­ca­dis­ses. Són temps de can­vis, l'abast dels quals només veu­rem quan hàgim tra­ves­sat les parets soci­als i cul­tu­rals que sepa­ren l'ahir de l'avui. Hi ha un fet ben nou i és que el poder s'ha alli­be­rat de la política i la política ha per­dut una part subs­tan­cial del poder. Hi ha quel­com més inqui­e­tant com és la pèrdua gra­dual del poder local en favor del poder glo­bal, que no té una seu fixa, tam­poc no és ele­git en cap urna i del qual des­co­nei­xem els noms i cognoms dels que pre­nen deci­si­ons que ens aca­ben afec­tant a tots. Es pot dir, com ho fa el pro­fes­sor Manuel Cas­tells, que el poder s'ha eman­ci­pat de la política i es troba en l'espai glo­bal, de tal manera que la política ha que­dat sense poder en l'espai local. Tot això no són teo­ries acadèmiques que han estu­diat també his­to­ri­a­dors i pen­sa­dors com Tony Judt, Zyg­munt Bau­man, George Stei­ner i Eric Hobs­bawm. Els fets ho demos­tren.

Si comen­cem per Cata­lu­nya, la capa­ci­tat de l'actual govern d'Artur Mas per endeu­tar-se, per reco­llir impos­tos o per pren­dre deci­si­ons que afec­tin les neces­si­tats dels cata­lans són mínimes; si més no, depe­nen del que diguin els mer­cats, el govern de Madrid, la Comissió Euro­pea, el Banc Cen­tral amb seu a Frank­furt i, en tot cas, de les asse­ve­ra­ci­ons ines­pe­ra­des i capri­ci­o­ses d'unes agències de qua­li­fi­cació de ris­cos que tiren galle­des d'aigua freda sobre l'esquena de França, Espa­nya, Itàlia, els Estats Units, Cata­lu­nya i el que faci falta.

Podem tenir més o menys com­petències, més auto­go­vern i fins i tot podríem tenir un estat propi. Però la capa­ci­tat de ges­ti­o­nar les qüesti­ons que afec­ten els ciu­ta­dans depe­nen en bona part de deci­si­ons que es pre­nen lluny d'aquí. L'altre dia sen­tia el con­se­ller Lluís Reco­der dient que la repa­ració dels túnels del Bruc depe­nen de Fomento.

Però el que passa aquí també ocorre amb més apa­ra­to­si­tat al govern cen­tral a Madrid. No tinc record que un par­tit com el PSOE hagués de fer un gir de 180 graus en la seva política social i econòmica. Va ser el 10 de maig de l'any 2010 quan Rodríguez Zapa­tero va haver d'anun­ciar al Congrés que es reta­lla­rien drets, s'abai­xa­rien sous i s'apli­ca­ria les tiso­res maleïdes de la crisi per tal de reduir el dèficit públic. Ho havia deci­dit, Zapa­tero, fer aquest canvi espec­ta­cu­lar en la seva política social? No. Ni tan sols era una exigència de l'opo­sició dels popu­lars. Era, sim­ple­ment, un man­dat de la Unió Euro­pea, prin­ci­pal­ment d'Angela Merkel i Nico­las Sarkozy, del Banc Cen­tral, de l'OCDE i dels equi­li­bris dels mer­ca­ders. Penso que aquell dia de maig de 2010 fou dolent per a Espa­nya. No perquè Zapa­tero que­dava en ridícul sinó perquè havia per­dut la capa­ci­tat de deci­dir autònoma­ment. El pro­blema és que el mateix expe­ri­men­tarà Mari­ano Rajoy si gua­nya les elec­ci­ons, amb majo­ria o sense.

Seguint el fil argu­men­tal ens tro­bem que els poders locals ele­gits periòdica­ment a les urnes, els que deci­dei­xen el que ens convé a la majo­ria de nosal­tres, s'han esvaït i han pas­sat de l'espai de l'estat-nació, més o menys con­tro­la­ble, al espai glo­bal sense que hi hagi cap pos­si­bi­li­tat de con­trol polític i tam­poc jurídic. Estic con­vençut que en aquest nou para­digma rauen les cau­ses de la crisi que afecta tots els països de l'àmbit democràtic.

El pre­si­dent Obama va pro­me­tre encar­ri­lar la situ­ació després que la bom­bo­lla punxés, quan encara era pre­si­dent George Bush, més con­cre­ta­ment a la tar­dor de 2008, quan el banc Leh­man & Brot­hers, amb més d'un segle d'existència, feia fallida i obria el gran forat uni­ver­sal que ningú no sap encara com tapar. Els governs euro­peus, des d'Ale­ma­nya fins a Dina­marca, tam­poc no actuen amb plena sobi­ra­nia, fins al punt que pre­nen deci­si­ons que saben per­fec­ta­ment que són impo­pu­lars, a més d'anar con­tra els seus pro­pis interes­sos, perquè unes lleis ine­xis­tents però alhora reals dic­ten el que han de fer. És cert que la des­pesa havia superat totes les pre­dic­ci­ons i que no es podia con­ti­nuar amb un dèficit fis­cal que arros­se­gava tot el sis­tema cap al des­as­tre. El pro­blema és que aques­tes mesu­res, per molt necessàries que fos­sin, no s'han pres des de la política sinó des de les ins­ti­tu­ci­ons finan­ce­res, cone­gu­des també pels mer­cats. Però els mer­cats són neu­tres i actuen amb ins­truc­ci­ons que res­po­nen als paràmetres dels ban­quers o mer­ca­ders, que no són res­pon­sa­bles davant ningú. I el que és més pre­o­cu­pant és que els governs, des d'Obama fins a Zapa­tero pas­sant per Merkel i Sarkozy, encara han hagut d'injec­tar diner públic per tal que els que van cau­sar el mal no s'enfon­ses­sin. Causa una certa per­ple­xi­tat que el pre­si­dent dels Estats Units digués fa uns dies que el futur econòmic del món occi­den­tal pas­sava perquè Espa­nya i Itàlia fes­sin els deu­res. Però si aquí som només els que paguem les con­seqüències dels dis­ba­rats que es feien a Wall Street men­tre els dife­rents governs de la Casa Blanca mira­ven cap a un altre cos­tat!

Deia un vell pro­fes­sor d'història del dret de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, el doc­tor Font i Rius, que pri­mer ve la vida, els fets, les con­ques­tes i les car­tes d'ator­ga­ment de domini que els senyors feien als seus súbdits. Després de la vida venia la norma, el dret, els senyals de trànsit per als capi­tals, els movi­ments humans i els pro­to­cols per a les rela­ci­ons entre els pobles. Sem­pre ha estat així. Un dels pro­ble­mes més seri­o­sos d'avui és que no sabem qui dicta les nor­mes que ens afec­ten a tots. És més, no sabem si hi ha nor­mes ni com són. Els estats no poden ni tan sols con­tro­lar la política fis­cal de molts dels seus súbdits que, en aquest bosc immens de para­di­sos fis­cals, es mouen amb molta elegància i opa­ci­tat. El senyor War­ren Buf­fet, la ter­cera for­tuna més impor­tant del món, almenys ha estat sin­cer i lúcid en dir que els molt rics hau­rien de pagar més impos­tos. Tant és així que Obama ha deci­dit bate­jar com a llei Buf­fet la llei que vol gra­var els mul­ti­mi­li­o­na­ris ame­ri­cans.

Després de la tem­pesta que ha cau­sat un diluvi estic segur que en sor­ti­ran noves fórmu­les i nous con­cep­tes per apren­dre d'aquesta crisi i per cons­truir una soci­e­tat glo­bal més justa, més huma­nista i més pacífica. Ja sé que és una visió utòpica o quimèrica. Però cal una mica d'ordre glo­bal, perquè sense ordre la lli­ber­tat corre perill.