El delicte d'ésser bo

En els meus temps d'infan­tesa, una agru­pació local d'afi­ci­o­nats va pre­sen­tar l'obra del dra­ma­turg Jean Aicard titu­lada El delicte d'ésser bo. Ésser bo, per a alguns, encara avui segueix essent gai­rebé delicte. M'hi ha fet pen­sar alguna expressió que ja començo a estar tip de sen­tir una vegada i una altra refe­rida a les per­so­nes hones­tes, i que ara, en aquest mateix diari, ha actu­a­lit­zat el Sr. Enric Millo. Fa temps que no he enso­pe­gat amb el polític gironí d'ençà de l'època en què estava a la coa­lició de CiU –abans de caure del cavall, doncs, en el camí de Damasc; perdó, de Madrid–, en què fins i tot havíem dinat de cos­tat. Ho recordo perquè en alguna ocasió no vaig poder repri­mir la meva iro­nia, i quan el cam­brer li pre­gun­tava el segon plat jo m'anti­ci­pava dient-li: “Aquest senyor, solo­mi­llo.” S'ho aga­fava rient, d'acord amb la meva intenció. Doncs bé. Ara Millo pon­ti­fica, refe­rint-se al regi­dor pala­mosí Fon­ta­net: “És un bon noi.” La frase pretén ésser simpàtica per sem­blar ben­vo­lent res­pecte del regi­dor del PP que ha igno­rat les ordres del par­tit en el tema de la immersió lingüística. En política, però, quan d'algú en diuen que és un bon noi o una bona per­sona, mala­ment rai. Estan fent hipo­cre­sia. Se sol dir amb aire de per­do­na­vi­des, com si es fes un favor, posant sub­til­ment en guàrdia l'inter­lo­cu­tor sobre la solvència del refe­ren­ciat. Dir que un polític és una bona per­sona és tant com dir que no arri­barà gaire amunt. Els esca­la­dors dels par­tits solen fer comen­ta­ris així amb un som­riure per sota el nas men­tre ells van pujant a còpia de dir, en el millor dels casos, mit­ges veri­tats, fins a situar-se a dalt de tot i que­dar en aque­lla situ­ació que l'altre dia algú ridi­cu­lit­zava amb doble sen­tit en un cor­reu electrònic que vaig rebre. S'hi veia una tor­tuga a dalt de tot d'un pal i els comen­ta­ris em van fer riure molt. “Ningú entén com hi va arri­bar”, “Aquest no és el seu lloc”, “Costa de creure que s'hi man­tin­gui”, “Segur que algú la hi va posar per alguna raó”, “No hi hau­ria pogut pujar sola”, “Ets cons­ci­ent que no farà res d'uti­li­tat men­tre hi sigui i arri­bes a la con­clusió que el millor seria fer-la bai­xar”. Men­tres­tant, amb per­so­nes que a la vida no donen la imatge de ser tan bones, anem for­mant una classe de diri­gents que jus­ti­fica els escàndols que pas­sen, les inep­ti­tuds i la indig­nació de la gent. La paraula bo, en el sen­tit de just, no l'hauríem de degra­dar per con­veniències.