Peculiaritat

El règim de Franco, per debi­li­tat tem­po­ral o per càlcul polític, inten­tava de tant en tant fer veure que era tole­rant. Era allò que les pecu­li­a­ri­da­des regi­o­na­les –que aquí es reduïen a la sar­dana i a par­lar el rico dia­lecto catalán a casa– no anava, no havia d'anar, en detri­ment de la uni­tat d'Espa­nya. Recordo la seqüència d'una pel·lícula del règim on, amb una metàfora evi­dent fins a la bar­ro­e­ria, els pas­sat­gers d'un vai­xell exhi­bien els seus balls i cos­tums regi­o­nals; però al cap­da­vall tots estan d'acord que a la nau s'estava molt bé i ningú no volia mar­xar. M'ima­gino la mateixa història expli­cada ara amb un direc­tor amb mala llet. Amb el vai­xell comú fent aigües.

He recor­dat tot això a la vista de com es va rebre a Espa­nya (millor dit: a Madrid) la gran victòria de la selecció espa­nyola de bàsquet. La premsa, deter­mi­nada premsa escrita i audi­o­vi­sual, sobre­tot aque­lla que car­rega cada dia con­tra el naci­o­na­lisme (català, per supo­sat), van exhi­bir els pit­jors clixés d'allò que ells asse­gu­ren detes­tar. I ho detes­ten, és clar: detes­ten el naci­o­na­lisme dels altres. Ells, que extra­vien els sen­tits cada vegada que la selecció espa­nyola tri­omfa, no poden enten­dre que hi hagi altres que defen­sin la seva.

Arriba una cam­pa­nya elec­to­ral en la qual sen­ti­rem algu­nes afir­ma­ci­ons de l'alçada d'un cam­pa­nar. El PP s'haurà de moure en una ambigüitat cal­cu­lada. Com el PSOE, sap que l'anti­ca­ta­la­nisme dóna vots a Espa­nya. Però també sap que per asso­lir una majo­ria còmoda neces­sita els vots cata­lans. Tolerància cap a la diferència per debi­li­tat tem­po­ral o per càlcul polític. Avan­cem?