Disputant-se un plat a taula

Un dels moments de més tensió en les cúpules dels par­tits és quan s'ela­bo­ren les can­di­da­tu­res elec­to­rals; ho sé per pròpia experiència. En la meva època de militància havia for­mat part d'algu­nes comis­si­ons de can­di­da­tura i vaig viure mol­tes llui­tes soter­ra­des, i fins i tot públi­ques. A l'hora de la veri­tat, tots som humans i hi ha gent que s'hi juga molt, des de l'orgull i el poder fins al sim­ple dret al plat de cigrons, pas­sant pel gaudi del cotxe ofi­cial o el tou amorós del seient de vellut. Quan convé, qual­se­vol aspi­rant a un lloc amb garan­ties ves­teix el seu desig amb expli­ca­ci­ons con­vin­cents, des del valor de l'experiència (repe­tir de can­di­dat) a la neces­si­tat d'equi­li­bris ideològics (les famo­ses llui­tes de famílies) o de per­fils (dones, joves, ter­ri­to­ris...). Les llis­tes ori­gi­nen bata­lles i obren feri­des amb cica­trius que mol­tes vega­des el temps no esborra.

Hem entrat en el moment més calent del procés de tan­ca­ment de can­di­da­tu­res per al 20-N i els con­flic­tes ja són noto­ris. Al qua­drant d'Esquerra, Bosch i Ridao, amb l'afe­git de l'ombra de Tardà, ha con­ti­nuat ali­men­tant el cai­nisme dels inde­pen­den­tis­tes, tot i apa­ren­tar for­mes més civi­lit­za­des. Els eco­so­ci­a­lis­tes veuen l'encert en la tria tran­quil·la del número 1 dina­mi­tada per la pressió dels seus com­panys de viatge, que recla­men un dos que mai no els ha cor­res­post. Dels soci­a­lis­tes, la tiban­tor és forma de vida, quan només l'actual minis­tra de la guerra és actiu indis­cu­ti­ble, amb l'afe­git dels ner­vis que sig­ni­fi­quen el fet de pre­veure pos­si­bi­li­tats a la baixa. Més pru­dents, con­ver­gents i uni­o­nis­tes admi­nis­tren orde­na­da­ment les quo­tes de naci­o­na­lis­tes fre­do­lics i sobi­ra­nis­tes ardents, segurs que la sang no arri­barà al riu. Sense soroll, els popu­lars tenen l'avan­tatge de poder ofe­rir dies de vi i roses.

Abans del 20-N ja hi haurà gua­nya­dors i vençuts. Després de la jor­nada elec­to­ral, la bata­lla es cobrarà, com sem­pre, algu­nes vícti­mes impre­vi­si­bles.

Quan no hi ha gai­res pre­ben­des a repar­tir, cal estrènyer-se el cin­turó i el futur pot ser prou com­pli­cat com per qüesti­o­nar alguns plats a taula. Bé, els cigrons sem­pre hi seran, però és una menja com­pli­cada quan s'han acos­tu­mat al salmó i al caviar i a anar tirant de la tar­geta Visa ads­crita al càrrec.