Lectura en família
La lectura és un exercici plaent que conforma un univers ple de matisos i suggeriments. Si tens la sort que, passejant pels meandres de les paraules, el text et transporta a una realitat diferent i la teva capacitat d'evocació et fa visualitzar allò que se't narra, la culminació d'aquest plaer és absoluta.
Els meus avis(vaig tenir el privilegi de viure la meva adolescència i part de la meva joventut amb ells) llegien. Llegien molt. Eren persones sense pretensions però il·lustrades. Tot i que no s'imposaven aquest exercici com una obligació, la lectura i la literatura es feien sempre presents en la seva vida. Sobretot en la de la meva àvia. Filla d'una burgesia benestant que la vida havia anat mantenint en un privilegi no exempt d'esforços diversos, a diferència del seu marit, no tenia formació acadèmica però havia aconseguit, de manera autodidacta, una cultura inusual per a les dones de la seva generació. Llegia sense prejudicis ni prèvia selecció censuradora. El gènere preferit de la seva biblioteca eren les memòries i les biografies. Així perfils tan diversos com Manuel Azaña, Cela o Marguerite Duras la subjugaven i la situaven en un context històric i personal que l'apassionava. Fer tertúlia amb ella era fàcil. Agradable. Recorria a la informació llegida com un complement que matisava les seves opinions.
Aquesta convivència em va conformar el caràcter i fa que, ara que tinc una edat, quan algú tracta amb condescendència persones grans només pel fet de ser-ho, se'm regiri l'estomac. És com si totes fossin la meva àvia i el fet de perdonar-los la vida els empetitís com a individus. És com si infravalorant l'edat i el coneixement de l'experiència poguéssim fer desaparèixer allò que no ens agrada pel que pot tenir d'incòmode i requereix un esforç per part nostra. Si, en alguna tertúlia o conversa, a mi o algú altre, se'ns hagués ocorregut donar-li peixet, la meva àvia, sàviament, ens hauria ridiculitzat i menyspreat evidenciant la nostra falta de criteri.
Ara que, d'un temps ençà, el meu oci literari està, en part, marcat per l'encàrrec i passa pel sedàs de la meva valoració pública en una revista de prestigi, penso que estaria contenta i d'acord amb mi que, a vegades, la literatura, com les modes i la vida, s'omplen de manera impostada de buidor en la forma i el contingut.