Una dona poc corrent

Divendres passat, va morir a Igualada una dona poc corrent. Es deia M. Teresa Sàbat i Salinas i va traspassar la matinada següent d'haver complert cent anys, mentre dormia, com si algun ressort interior hagués resolt que, havent acomplert finalment aquesta fita, ja se'n podia anar per sempre. Deixava enrere una vida llarga i plena, una trajectòria singular i diferent, ben lluny del recorregut convencional a què semblava destinada una noieta de bona família educada en els anys vint. Tot va venir, és clar, del seu caràcter independent i lliure, de la seva personalitat acusada, però també de la història del seu temps i, molt especialment, d'haver-se enamorat d'un advocat també igualadí que es deia Pere Puig i Quintana...

Parlar d'en Pere Puig i de la M. Teresa Sàbat és parlar d'una Catalunya amb afany de construir-se i resistir, de superar tràngols tan dolorosos com la guerra i el franquisme. Gent patriota i en aquest cas de formació cristiana que es va moure en l'òrbita del fejocisme i que, a l'hora de l'opció política, van desembocar, ben naturalment, a Unió Democràtica. La guerra els escindiria, és clar: no eren ni dels uns ni dels altres, perquè eren cristians i catalanistes alhora, i els va tocar el rebre per tots dos costats. Però, en aquells anys, Puig i la seva esposa eren joves i enardits, i fins i tot una experiència tan amarga com l'exili a Perpinyà i a Prada de Conflent acabaria embolcallant-se d'una aura inoblidable. La coneixença i l'amistat amb Pau Casals, Josep M. de Sagarra, Pompeu Fabra, Joan Alavedra... constituiria per a ells una experiència sense preu.

Després vindria el temps de LA represa, lenta, feixuga, contradictòria. El temps de mantenir la flama dins la nit. Pere Puig va ser una peça fonamental d'aquesta etapa. Va obrir despatx al carrer de Petritxol, a Barcelona, però de seguida, el 1943, va col·laborar amb Fèlix Millet i Maristany i Maurici Serrahima en la creació de Benèfica Minerva, denominada Agrupació Cultural Minerva a partir de 1951, entitat que es dedicava des de l'ombra al mecenatge d'escriptors catalans i a la difusió de la llengua catalana mitjançant classes clandestines i ajuts al manteniment d'institucions com l'Institut d'Estudis Catalans. Puig era l'home que movia tots els fils d'aquestes aventures de resistència cultural, amb prudència, amb eficàcia, amb un to conciliador. Va ser membre també de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials i va col·laborar amb la Comissió Abat Oliba. També va ser l'home cabdal de l'editorial Alcides, aquella que va editar els dos gruixuts volums Un segle de vida catalana, les sèries de les Biografies Populars o El llibre de tothom... fins que la manca de suport econòmic va fer-la morir a la tardor de 1964. Després va venir el deteriorament de les relacions amb Millet i la polèmica creació d'aquella nova entitat que acabaria sent l'Òmnium Cultural, promoguda per uns quants burgesos catalans. Pere Puig va sortir-ne escaldat i decebut, fins al punt que ell i la M. Teresa Sàbat, gairebé a la ratlla ja dels seixanta anys, van decidir anar posant terme a la seva etapa barcelonina i obrir-ne una de nova i sorprenent, de retorn a les terres de la seva infantesa i joventut.

M. Teresa Sàbat era propietària d'un mas antic i ben posat, a la vall de Carme i al terme d'Orpí, a la comarca de l'Anoia, no gaire lluny d'Igualada, en un paratge ufanós i acollidor de terres rogenques i cultius de gra i de vinya. Era can Poc del Pla. Així és que van decidir d'instal·lar-s'hi i començar una nova vida que els duraria una quinzena d'anys, una vida allunyada de la remor de la ciutat, fent de pagesos i nodrint-se de la pau de l'indret, de les visites escadusseres, dels llibres, de l'ajut a realitats encoratjadores com l'Escola Mowgli d'Igualada... El 1973, però, Pere Puig va caure malalt després de refrescar-se temeràriament a la bassa venint d'ensulfatar: va perdre el vigor d'antany i acabaria morint el 1981. La història de la seva esposa i viuda en els trenta anys que vénen després és la del conreu indefallent de la memòria viva d'aquella absència, amb vigor i amb energia, amb la determinació d'una dona que no es deixava doblegar i que va mantenir un activisme incansable i una plena lucidesa gairebé fins al final. Els darrers anys va acollir-la càlidament, a Igualada, un nebot seu i la seva família, i fa poques setmanes ja no va poder ser present en un homenatge que li va fer la delegació anoienca de l'Òmnium Cultural, tancant d'aquesta manera cordial i positiva aquell cercle que s'havia obert quaranta anys enrere.

Ara la M. Teresa ja descansa al costat de les restes del seu home al bell i petit cementiri d'Orpí, encimbellat dalt d'un turó que domina tota la vall de Carme, amb la serralada de Montserrat al fons. No esperava res més, de feia temps, fidel a un record personal i a unes conviccions que mai no havia abandonat. És la fusta especial d'una generació que, per dir-ho amb unes paraules que, de tant repetir-les, corren el risc de perdre el seu sentit, va salvar-nos els mots. Ara les urgències i els horitzons de Catalunya ja són uns altres, feliçment, però algú va encarregar-se de la continuïtat, d'establir el pont de la generació de la guerra amb la que va fer les seves primeres i pacífiques armes en l'etapa final del franquisme i els inicis de la democràcia i la recuperació del nostre autogovern. Entre aquella gent, n'hi va haver que van rebre després la llum dels focus d'una manera preferent; d'altres, en canvi, són desconeguts de la majoria dels seus conciutadans, però són els que feien la feina de debò. La mort de la centenària M. Teresa Sàbat, que es vincula tan estretament a la memòria de Pere Puig i Quintana, és un clau més en el tancament d'aquell període gris de la postguerra. Per a tots aquells homes i dones, avui, el nostre homenatge més fervent.