Catalunya, poble bel·licós

Massa sovint amb amics, com l'altre dia a Mie­res (Gar­rotxa), alum­nes, o en con­ferències a l'estran­ger, hi ha qui afirma que som un poble d'espe­rit pacífic, un poble submís, gent feble davant l'Espa­nya into­le­rant. A aquesta idea va enfron­tar-se l'his­to­ri­a­dor Fer­ran Sol­de­vila a Els cata­lans i l'espe­rit bel·licós, que feia referència al debat arran de la I Guerra Mun­dial i de la post­guerra. Deia que els cata­lans érem un poble que, tot i “l'amor als pas­seigs ciu­ta­dans, als tor­tells i a les fon­ta­des, con­si­de­rada aquesta amor com a la repre­sen­tació més fidel del caràcter català actual [...], hem tin­gut, al llarg dels segles, una ano­me­nada de gents ter­ri­bles. La vam tenir en els temps antics, a l'edat mit­jana i a l'edat moderna”.

Trac­tava també del 1714 enda­vant, quan, en per­dre l'exèrcit propi, el some­tent i les esco­les mili­tars, on tants homes d'armes cata­lans s'havien for­mat, foren tan­ca­des. Pen­sem que si fem un breu repàs històric hi hem d'incloure la defensa lle­gendària de Bar­ce­lona, que des­pertà l'admi­ració de tot Europa o els elo­gis més ence­sos de Vol­taire. Bar­ce­lona no va ser con­que­rida fins l'11 de setem­bre d'aquell tràgic any després de tretze mesos de setge amb for­ces que mul­ti­pli­ca­ven el nom­bre de defen­sors i la capa­ci­tat de foc. Encara l'exèrcit de Cata­lu­nya, o el que en que­dava, ja exi­liat, par­ti­cipà de forma vic­to­ri­osa en la defensa de l'imperi austríac con­tra el que sem­blava un avenç impa­ra­ble dels turcs. Par­laríem de l'impetuós espe­rit català quan la Guerra Gran con­tra França el 1793-1795; la docu­men­tada impotència napoleònica davant una Cata­lu­nya sem­pre rebel enfront una Espa­nya més con­tro­lada; el movi­ment obrer català com el més com­ba­tiu del món, com deia Fri­e­drich Engels, i es demos­tra­ria al llarg dels segles XIX i XX. Sense poder obviar que entre car­lis­tes, libe­rals i fede­rals el valor fins a la mort mai no va fal­tar. Ans al con­trari. La Set­mana Tràgica de 1909 seria un exem­ple més de rauxa valenta, caòtica si es vol, quan a la resta d'Espa­nya fra­cassà la vaga gene­ral de pro­testa con­tra la guerra del Mar­roc. I tan­tes altres vagues d'una Cata­lu­nya vista sem­pre des d'Espa­nya com sedi­ci­osa i rebel. Fets, tots ells, que no con­cor­den amb la idea de poble mesell. Podríem par­lar de l'ago­sa­rat intent de Macià a Prats de Molló; la pro­cla­mació de la República Cata­lana el 1931; el confós 6 d'octu­bre de 1934 o el tri­omf armat i popu­lar del 19 de juliol de 1936 a Bar­ce­lona. Durant la Guerra Civil les colum­nes al front d'Aragó van resis­tir tra­ve­tes inter­nes i par­ti­dis­mes fra­tri­ci­des i un govern repu­blicà mal­fiat i gasiu amb l'arma­ment neces­sari, i fins un exèrcit fran­quista més armat i nombrós. Tant i més es pot dir de l'èpica de la Bata­lla de l'Ebre, feta amb quin­tes exclu­si­ves cata­la­nes que demos­tra­ren un coratge fora mida.

El maquis de post­guerra resistí més que en qual­se­vol altre lloc de l'Estat, i per damunt de Sta­lin o de la fi de la lluita armada afa­vo­rida per la CNT des de Tolosa de Llen­gua­doc la guer­ri­lla urbana va seguir i seguir llui­tant. I així des de la vaga de tram­vies de l'any 1951 als intents con­ti­nu­ats de resistència que veie­ren el seu final amb el MIL de Puig Antich o d'Oriol Solé Sugra­nyes coin­ci­dint amb el final de la dic­ta­dura. Una lluita cons­tant, bèl·lica, resis­tent o cul­tu­ral, que només es pot fer per la lluita irre­duc­ti­ble per la lli­ber­tat. Una expressió dita per Prat de la Riba a prin­ci­pis del segle XX, país pac­tista i de seny, que volia fer obli­dar el vio­lent segle XX, ha ser­vit per ferir-nos l'auto­es­tima i com a arma per als nos­tres no amics, adver­sa­ris o ene­mics. Una idea errònia que la història demos­tra que és abso­lu­ta­ment falsa.