Sagarra

Aquest any se celebra el cinquantenari de la mort de Josep M. de Sagarra, tot i que celebrar és un dir perquè ben mirat no hi ha organitzat gaire res per commemorar l'efemèride, especialment si comparem el cas amb altres de precedents.

El senyor Sagarra és un dels meus ídols periodístics, per més que sigui seva la frase «procuro no llegir mai cap diari». A banda de la seva aplaudida producció teatral, les seves traduccions de Shakespeare i les seves imprescindibles Memòries i la grandiosa Vida privada, el senyor Sagarra és un dels nostres gegants de l'articulisme recreatiu i d'opinió, aquella mena d'articulistes que saben teixir una argumentació profunda a partir d'anècdotes banals, combinant amenitat, proximitat i clarividència. Això és Sagarra, això és Pla, això és Xammar, això és Gaziel, això és Pairolí, això és poca gent més en aquest país que molts es pensen que no dóna per a gaire però que té figures de primeríssima magnitud i algunes, com Sagarra o Xammar, les conserva mig amagades al calaix dels mals endreços.

En aquest país de capelletes a cada cantonada, la reivindicació d'un creador sovint té més a veure amb si va caure o no caure bé als seus contemporanis de gremi. De gremi, que consti, perquè Sagarra va ser un ídol popular durant bona part del seu temps. Un dels pocs catalans que han aconseguit triomfar en la cultura popular sense perdre el to, o si més no combinant les caigudes de registre amb tocs de genialitat i alta creació. Sagarra, segons sembla, era un personatge desagradable perquè era un bon vivant, un dandy i a més generava enveja pels seus èxits. Mala peça al teler. I no era, diguem-ne, d'esquerres. I, naturalment, quan algun autor es llegeix amb les ulleres del prejudici ideològic, malament rai. Probablement, pel que en sé i n'he llegit, el senyor Sagarra era un senyor una mica repel·lent. Però això no té res a veure amb la seva literatura. Personalment, trobo que un dels plaers més gratificants que pot tenir un lector català, o qualsevol ciutadà d'altres verals que domini la lectura de la llengua catalana, és assaborir els magnífics articles del Sagarra dels anys vint i trenta, del de L'aperitiu, publicat ja fa anys per La Campana, o el d'El perfum dels dies i L'ànima de les coses, editats més recentment per Quaderns Crema. No us cansareu de llegir els articles amens i mundans del Sagarra sobre els temes més diversos del seu temps, sobre art, sobre l'incipient cinema, sobre la llengua, els costums. Alguns retrats permeten fer-se una imatge ajustadíssima de la Catalunya d'aquells dies, plasmada sense complaença però amb devoció. I moltes de les opinions que hi aboca, políticament incorrectes llavors i ara, tenen la virtut de mantenir una plena vigència i validesa, algunes perquè les constants vitals de la humanitat són les que són, altres perquè el país que tenim no ha avançat gaire en alguns aspectes, i quan no s'avança gaire més aviat és que es recula. Ara potser exageraré, però em sembla que tots els opinadors, joves i no tan joves, haurien de tenir els volums d'articles de Sagarra a la tauleta de nit, ep, almenys els que tenen el costum de llegir al llit.