L'insomni americà

Una nit ben dor­mida ser­veix per espan­tar tots els fan­tas­mes que tru­quen a la nos­tra ima­gi­nació; l 'insomni, en canvi, sol engran­dir qual­se­vol temor. Ara que sabem que patia insomni crònic, pot­ser ente­nem més bé per què el mala­gua­nyat Mic­hael Jack­son va con­ver­tir la seva vida en un mal­son. Segu­ra­ment ell, el nen que no volia créixer, mai va esca­par del pou de les seves pors infan­tils. El tri­bu­nal que en jutja la mort ha asse­gut a la ban­queta dels acu­sats el seu metge per­so­nal, Con­rad Mur­ray, i gràcies a aquesta decla­ració hem cone­gut més detalls de la sòrdida rutina noc­turna a la qual s'enfron­tava el rei del pop: anestèsics, sedants i ansiolítics li eren substàncies impres­cin­di­bles abans de ficar-se al llit, sobre­tot el Pro­po­fol, un potent fàrmac que s'admi­nis­tra per via intra­ve­nosa i que porta asso­ciat un perillós efecte secun­dari: el risc de patir una atu­rada cardíaca. S'ha d'estar molt des­es­pe­rat per dor­mir amb una agu­lla sota el coixí però a vega­des la des­es­pe­ració és el com­bus­ti­ble que ali­menta la ins­pi­ració i qui sap si aquesta visi­tava Jack­son durant les seves llar­gues nits des­vet­lla­des. És l'únic con­sol per als mili­ons de fans que la set­mana pas­sada van poder escol­tar el supo­sat enre­gis­tra­ment d'un Mic­hael Jack­son bom­bo­lle­jant parau­les gai­rebé incom­pren­si­bles, del tot col·locat. La creu de molts cre­a­dors: bona dicció, males addic­ci­ons. Dels pre­sump­tes delic­tes que ara es jut­gen, però, se n'hi troba a fal­tar un. Jack­son vivia envol­tat de luxes per­so­nals: agents de segu­re­tat per­so­nals, assis­tents per­so­nals, metge per­so­nal. Tots ells van per­me­tre que, en l'ago­nia final, Prince i Paris, fills del can­tant de dotze i onze anys, fos­sin a pri­mera fila. I això sí que no té nom.