Parella de ball

Oriol Pujol ho ha dit clar: “L'apro­pa­ment amb ERC és pal­pa­ble.” Millor per a tots dos. Que els vagi bé. Espe­rem que també vagi bé a la majo­ria de la gent del país: els que l'esti­mem i aquells que, esti­mant-lo o no, han de con­cen­trar-se a sobre­viure. Però tots sabem que en política l'apro­pa­ment entre dos par­tits sovint és només estratègic. I dir una cosa així, abans d'haver tocat cuixa, pot ser fins i tot impru­dent. O no, perquè el mis­satge deu anar adreçat també als altres par­tits i a molts pos­si­bles votants. És el que tenen els mis­sat­ges: hi ha un sol emis­sor –i l'Oriol Pujol és un gran emis­sor, ja ho saben– però de recep­tors poden haver-n'hi un munt. Ballant, en tot cas, que és com devíem començar a pal­par quasi tots els que hem tin­gut una ado­lescència vul­gar, no es par­lava gaire. Jo, men­tre m'acos­tava a la noia –per­do­nin, però ja els he dit que la meva ado­lescència va ser vul­gar–, si acos­tava la boca a la seva ore­lla, sovint no era per dir-li res, sinó per dei­xar-li clar el mis­satge. Redéu! Quina frus­tració quan no el cap­tava o quan, jus­ta­ment perquè el cap­tava, es feia enrere! Era com la que poden tenir molts dels que vota­ran CiU o ERC si la mani­o­bra d'apro­pa­ment també s'estronca. De fet, votin aquests par­tits o a uns altres, tanta estratègia política ha aca­bat frus­trant molts votants. Per això hi ha tants vots en blanc, que és també com ens quedàvem sovint els ado­les­cents com jo. I encara hi havia els altres nois, que eme­tien els seus mis­sat­ges dife­rents com fan també els altres par­tits, i els impon­de­ra­bles, com aquell dia que es va aca­bar la música lenta i que la música ràpida va caure damunt la pista com ara ha cai­gut la crisi. Oriol, com­pany, acosta't tant com vul­guis a l'Oriol d'ERC. Però pensa que, si al final pal­peu, també ens aca­barà fent il·lusió a molts dels que la ballem magra.