Baltique, el gos de Mitterrand
Les eleccions primàries que ha organitzat el partit socialista francès estan sent un alè de frescor i innovació en l'àmbit dels partits clàssics de l'Europa Occidental, quan s'ha donat poder decisori a la gent de base, que ha gaudit d'un munt d'informació dels precandidats i contemplat tres debats televisius que han superat totes les previsions d'audiència a l'Hexàgon. Amb un Nicolas Sarkozy en hores baixes davant l'opinió pública i les eleccions presidencials a la cantonada, els francesos giren la vista cap a l'esquerra i cerquen qui pot dirigir millor la política de l'Estat durant els pròxims set anys. I el partit socialista els ofereix un ventall de candidats prou atractius per considerar-ho, des d'un socialdemòcrata molt moderat a un esquerranós progressista altermundista.
Un panorama diferent que ha animat quasi dos milions i mig de ciutadans –s'havia dit que si s'aconseguia un milió de votants seria un èxit– a participar a unes primàries obertes, on només pagant un euro es podia dipositar el vot a les urnes. La primera volta, saludada com una gran prova democràtica pel mateix primer ministre conservador, Fillon, ha situat el PS al capdavant del debat francès, i ha demostrat que ha superat amb nota el difícil moment de l'afer Dominique Strauss-Kahn, possible líder socialista que cremà les aspiracions en gens clares qüestions de faldilles.
Des de la desfeta del 1993 els socialistes francesos han estat immersos en la síndrome de la derrota, i han pagat el preu dels catorze anys d'histriònic mandat de François Mitterrand, que alimentà els egos dels seus delfins socialistes mentre els reduïa a aspirants al no res. És famosa la seva contesta a un periodista que li va preguntar qui li agradaria que fos qui el succeís a l'Elisi i digué que, per aquest ordre, primer el gaullista Chirac, després el retirat Giscard, seguidament el seu gos i, en quart lloc, qualsevol dels seus companys de partit. Baltique, el llebrer negre d'imponent figura, era molt més estimat per Mitterrand que qualsevol dels coreligionaris, als quals desitjava tot tipus de desventures. Així els va provar als socialistes francesos, que es fongueren com un terrós de sucre en les eleccions legislatives del 1993, en una derrota tan ignominiosa que fins i tot comportà la desaparició física d'algun significatiu militant, incloent-hi el suïcidi d'un exprimer ministre. Després, el darrer esforç de Lionel Jospin (1995) i la caiguda en el no res, perdent elecció rere elecció fins a l'aparició de Ségolène Royal i la reflexió sobre un nou camí a seguir, el 2007. Però res no ha estat fàcil en aquests darrers anys, quan els personalismes segueixen marcant l'entramat socialista: el dur trencament de la parella Hollande-Royal; l'enfrontament per la direcció del partit entre Aubry i Royal, amb mútues acusacions de frau; la traïdoria de Valls i Montebourg, mà dreta i esquerra de Ségolène en moltes batalles; els escàndols amb Stauss-Kahn de protagonista; l'aparició en escena de Baylet, potser el tapat de Michel Rocard... un rosari d'enigmes a resoldre abans de pensar en l'Elisi.
L'ombra de Baltique segueix a l'entrada de la seu del PS, de la mateixa manera que era davant la tomba de François Mitterrand mentre era enterrat a Jarnac, aquell plujós gener del 1996. Sota la pluja, un estoic exministre del “monarca socialista” aguantava la cadena del gos. Els coreligionaris del president no mereixien cap consideració. Ara, Hollande i Aubry poden alliberar definitivament el partit socialista del pes simbòlic de Baltique. Diumenge vinent, els francesos tenen la paraula.
