Imparells

Quan la Ivette Nadal ens canta En una altra vida, i diu que enyora el cel i que enyora el vent, que enyora el mar i que enyora la sal està bastint una poètica romàntica de l'alçada del magnífic Cant de Gentil, del poeta Jacint Verdaguer (caldria abandonar ja el malnom de mossèn Cinto), i mostra un anhel d'amor absolut. Si escolteu el No t'enyoro, d'Els Pets, hi copsareu les notes d'una cançó d'amor desesperada, a partir d'una negació tan radical de l'amor que aquest acaba per afirmar-se tot sol: “No estic deprimit. I si estic tan prim és perquè ara em bec la llet descremada.” Amb poesia o sense, amb més o menys gràcia, la nostra música ho té clar: enyorem el tot perquè vivim en una estúpida part del no-res.

Ens hem conformat amb les mitges tintes i veiem, miops, el got sempre mig buit, quan en realitat volem ser el tinter i la copa; vivim amors passatgers sense solta ni volta mentre pensem en l'Amor únic; coneixem la fortalesa de la maquinària humana però sembla que només en patim la fragilitat; acceptem situacions que s'allunyen de la nostra voluntat només perquè d'altres ho volen. Alguna cosa lletja està passant, oi? Doncs sí: i se'n diu tristesa. S'han fixat que sempre parlem de la felicitat en futur i en canvi designem la tristesa en present? Quantes vegades hem sentit allò d'“algun dia seré feliç” o, com Anne Sexton, “la felicitat és un treballador a hores”?

Enyorem el paradís perdut. Sabem què és i no sabem com arribar-hi. Sopem sandvitxos per mandra de fer-nos rap al forn. Ens embrutem els cabells d'escuma per no perdre temps allisant-los. Parlem amb barbarismes per no obrir un diccionari i perdre unes hores copulant amb l'idioma. Estimem a canvi d'un benefici qualsevol. Passem per la vida sense deixar senyal, un rere l'altre, com personatges en trànsit cap al no-res. I tot d'una, provem de reconèixer-nos en els altres, notem un taló d'agulla que ens forada l'ull i sentim el fibló de l'emoció: llavors reaccionem, activem el batec i ens fem –ja era hora-- una mica més humans.