Dret –o assegut– comparat

Parlàvem la set­mana ante­rior –amb aque­lla ale­gria– de les cinc admi­nis­tra­ci­ons que ens admi­nis­tren. Ale­ma­nya, que té gai­rebé el doble de població que Espa­nya, té la mei­tat de per­so­nal a l'admi­nis­tració del que tenim nosal­tres. Fa uns anys, de visita de tre­ball al govern ale­many a Bonn com a sena­dor, la meva sor­presa va ser gran en veure que a dos quarts de vuit del matí –era a l'hivern: a l'estiu, a les set, més l'hora del canvi horari– tot­hom estava al peu del canó. Els llums d'un pis alt asse­nya­la­ven que el pre­si­dent també havia acu­dit a l'hora. El lloc sols s'il·lumi­nava si ell era pre­sent. Tot­hom havia esmor­zat i donat per fet el tallat, com­prat un detall per a un sant i expli­cat als veïns de taula l'esti­ueig a la Costa Brava o Mallorca. L'eficiència és el deno­mi­na­dor comú dels fun­ci­o­na­ris de les admi­nis­tra­ci­ons d'Ale­ma­nya. El tre­ball és per a ells una mena de religió. Al cen­tre i el nord de l'Europa occi­den­tal, pen­sen que tre­ba­llar amb eficiència dig­ni­fica la per­sona. Als països medi­ter­ra­nis, hi ha la segu­re­tat ben arre­lada i com­par­tida que tre­ba­llar cansa. A les vuit ens reunírem amb els tres minis­tres del ram amb atri­bu­ci­ons en la cria, sacri­fici i comer­ci­a­lit­zació del bes­tiar per al con­sum de boca. Era una de les acci­ons de dret com­pa­rat que pre­teníem efec­tuar, amb el pro­jecte de llei que el govern volia pro­mul­gar. A les dotze, un ser­vei de cafè, llet, sucs, panets i for­matge fresc, mel­me­lada i man­tega, per­nil dolç i assor­tit de pas­tis­sos, safata de cartó i tova­llons de paper, auto­ser­vit i men­jat amb dis­creció i rapi­desa, era el dinar in situ. Els que s'aixe­ca­ven i en mitja hora dina­ven al self-ser­vice del men­ja­dor d'empresa, ple­ga­ven mitja hora més tard. Els dos ser­veis eren gratuïts. A l'hora de ple­gar, si et diri­gies a algú amb un edu­cat “escolti, que em pot repe­tir...”, no podies con­ti­nuar: l'inter­pel·lat et dei­xava plan­tat amb un ama­ble “mor­gen”, que vol dir demà. M'equi­vo­cava quan creia que res em podia sor­pren­dre. En sor­tir, veient els edi­fi­cis d'un tros lluny, comentàvem admi­rats: “Això deu ser sols la pre­sidència, i els minis­te­ris es deuen tro­bar en un altre lloc.” El guia i intèrpret ens cor­regí: “Per­do­nin!, això és tot el govern.” Hem vin­gue­ren a la memòria els dinars que fèiem amb els minis­tres en bons res­tau­rants a la vora (o no tan a la vora) del Senat, sense pressa, i que paga­ven amb la tar­geta del minis­teri. Qui és capaç de can­viar cos­tums i vicis arre­lats? “Pep!, marca'm la fitxa en sor­tir, me'n vaig, tinc un encàrrec de la dona”, diu un quan marxa una hora abans del mar­cat. En Pep li mar­carà la fitxa i no li des­comp­ta­ran l'hora. És el medi, el clima, la inèrcia, la tra­dició o la por de tre­ba­llar més que els altres? Els que tre­ba­llen amb espe­rit no són pas admi­rats. Més aviat, mirats de reüll. Tot i així, s'ha de dir, per ser just, que hi ha un per­cen­tatge ele­vat de per­so­nes que tre­ba­llen amb dig­ni­tat i pro­fessió. Com a tot arreu!