Ens la imaginàvem més gran

Quan de menut pre­gun­ta­ves als pares què era això d'Europa, t'avi­a­ven dient que el Vell Con­ti­nent és qual­se­vol indret on es parla un llatí bru­te­jat, on la gent menja pa amb oli i ningú no és estran­ger del tot. George Stei­ner ho repe­teix, en versió cursi, a La idea d'Europa, quan parla d'un espai cul­tu­ral fet de cafès i de con­versa pau­sada, un indret que pots cre­uar fàcil­ment a peu i amb ciu­tats ple­nes d'estàtues de pro­homs. Però aquesta Europa flonja de Stei­ner (amb capi­tal a Ate­nes i Jeru­sa­lem) s'ha tor­nat una noció ben ali­ena per a molts euro­peus que han des­co­bert el Par­tenó al pes­se­bre espo­liat del Bri­tish Museum, que només flai­ren cafè a l'Star­bucks camí de la feina i per als quals el mot Jeru­sa­lem és quel­com que apa­reix al tele­notícies única­ment asso­ciat al con­cepte explosió. Quan es parla pom­po­sa­ment d'actu­a­lit­zar la idea d'Europa s'hau­ria d'obrar amb un pèl més d'humi­li­tat, accep­tar que aquesta noció no és salvífica i assu­mir que som el revers tràgic d'aque­lla simpàtica turista valen­ci­ana de l'Oh, Europa! de Dagoll Dagom que ho ima­gi­nava tot més gran.

 Europa ha demos­trat ser petita i no sem­pre bene­fi­ci­osa per als cata­lans: havíem cre­gut que la nos­tra llen­gua es par­la­ria abans al Par­la­ment Euro­peu que no pas al congrés madri­leny o que Europa apos­ta­ria veloçment per un cor­re­dor del Medi­ter­rani que ens afran­ce­sa­ria com per art de màgia. Altra­ment, tots els calés que han vin­gut de Brus­sel·les no han pogut evi­tar que molts haguem sen­tit més escalf als Estats Units o a Àsia que no pas a Bel­grad o Vil­nius. Si alguna cosa ens uni­fica avui és el recel: aca­rat amb els tòpics que els grecs reben del nord, les bar­ba­ri­tats de Duran i Lleida con­tra els page­sos anda­lu­sos són autènti­ques lle­tres d'amor. L'Ors ens va avi­sar: calia pen­sar poc en una Europa pre­so­nera de l'estat-nació i apos­tar molt més per l'arc comer­cial medi­ter­rani i per Bar­ce­lona com una de les seves capi­tals. El pro­blema no és sal­var o dei­xar morir una Grècia en cai­guda lliure, sinó plan­te­jar amb valen­tia si Europa ens interessa per alguna cosa més que pas­se­jar, fer cafès i com­pro­var que ens la ima­ginàvem més gran.