El passeig de Lloret

El passeig de Lloret –una de les imatges més boniques de la vila– sempre ha estat una mena de saló. Comprès entre la Casa de la Vila neoclàssica i la Casa Garriga, avui Museu del Mar, amb les mides justes, té una indiscutible categoria. Els indianos li van donar un aire antillà en plantar-hi a començament de segle unes palmeres que es van fer grans i majestuoses. Tenia un to que caldria mantenir. Des de fa uns anys, però, al meu judici, no mereix una seriosa atenció. Les palmeres, abans, estaven envoltades d'un parterre limitat per peces de pedra. A vegades, el parterre anava d'una palmera a l'altra i s'aprofitava l'espai d'entremig per a jardí i, fins i tot, per incloure algun petit monument, com el que es va dedicar, al seu moment, a l'antiga marina mercant, amb diversos elements nàutics. En el grup municipal dels qui van manar dues legislatures enrere hi va aparèixer un regidor amant de reformes estètiques. Perquè els clients de les terrasses dels bars hi tinguessin l'accés fàcil sense haver de voltar tres o quatre metres (!) va partir els jardins fent-hi unes passeres marcades amb pals de fusta. Una idea brillant que va estendre a altres llocs. El monument a la marina mercant fou mutilat; l'àncora, pujada al damunt del canó…. Però la idea encara seria superada pels seus substituts. En convertir la calçada marítima en via d'una sola direcció i disposar els aparcaments en bateria arran de palmeres, calia sobretot que el turista pogués obrir bé el maleter del cotxe i moure's còmode pels jardins pròxims i es va partir l'espai per la meitat, deixant mig parterre erm, de cap a cap. Fantàstic. Les idees dels consistoris normalment canvien en entrar nous integrants. En el cas dels jardins del passeig devia ser una idea tan genial que, amb el canvi, no s'ha tocat res. Això sí. S'ha tingut la complicitat del morrut roig, que s'ha carregat un piló de palmeres clàssiques. Abans, quan en queia una, s'anava a comprar-ne una altra a Elx. Ara, esperant la remodelació definitiva (?) del passeig, ens planten la palmera de la varietat margalló, quan la típica era la Phoenix canariensis. Ens donen gat per llebre. Jo recomanaria, només, parlar amb el conserge de l'escola Pompeu Fabra. L'home, recollint els dàtils de quan esporguen els arbres, en va plantar en el centre docent i ara hi ha unes palmeres joves i ufanoses. Si semblantment s'habilités un espai per a planter en algun lloc, es podrien anar reposant les palmeres caigudes amb poc cost. Però, segurament, és demanar massa!