Opinió

la columna

ZP, convers a la fe ianqui

Rota, penós penúltim capítol de les atzaroses relacions amb els Estats Units

Els últims dies de la pre­sidència de Rodríguez Zapa­tero s'estan con­ver­tint en una ago­nia far­cida de rec­ti­fi­ca­ci­ons i can­vis de rumb. A l'accep­tació final de la pro­fun­di­tat de la crisi econòmica i les seves con­seqüències, ara s'hi afe­geix una revisió de la política inter­na­ci­o­nal i espe­ci­al­ment de les rela­ci­ons amb els Estats Units. No queda res d'aquell mil homes que l'abril del 2004 en plena bor­rat­xera poste­lec­to­ral anun­ci­ava al món que reti­rava uni­la­te­ral­ment les tro­pes espa­nyo­les de l'Iraq. Ni tam­poc queda ras­tre de la xule­ria torera amb què es va que­dar asse­gut men­tre des­fi­lava davant seu la ban­dera de les bar­res i les estre­lles. Dos ges­tos aplau­dits amb entu­si­asme pels pro­gres de torn que l' empe­nyien a plan­tar cara a l'imperi de mal que, de la mà d'Aznar, havia invo­lu­crat Espa­nya en un parell de guer­res on no hi havia res a pelar.

Set anys després, quan la púrpura del poder ja ha per­dut color, ZP s'ha afi­liat a la fe ian­qui amb passió de con­vers. Ell, que sem­pre s'ha decla­rat agnòstic, després d'accep­tar impas­si­ble pren­dre part en un esmor­zar religiós a Was­hing­ton per poder tocar cuixa de l'Obama, ha espe­rat estar a punt d'aban­do­nar la Mon­cloa per tan­car la cessió als EUA de la base de Rota perquè formi part de l'escut antimíssils de l'OTAN. I l'argu­ment més poderós per expo­sar els espa­nyols a un pos­si­ble atac balístic de Corea del Nord, de l'Iran o de qual­se­vol ene­mic poten­cial dels nord-ame­ri­cans, és que crearà un gra­pat de llocs de tre­ball a la zona, entre altres, suposo, bars d'aquells que tenen llu­me­tes de colors a la porta. Penós i patètic penúltim capítol de les atza­ro­ses rela­ci­ons amb els Estats Units, un país al qual la dreta mes rància no li per­dona que els pispés Cuba i l'esquerra dogmàtica no s'empassa que der­rotés el model soviètic. En les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals hi ha dues línies ver­me­lles invi­o­la­bles. No es pot trair els ali­ats i, per petit que siguis, t'has de fer res­pec­tar. I Zapa­tero les ha tre­pit­jat totes dues. Quin final tan trist!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.