L'APUNT
Bé, però anem tard
Un company periodista m'explica una anècdota de fa uns anys al port de Barcelona. Els seus protagonistes són un grup d'empresaris xinesos interessats a fer servir el port català com a porta d'entrada a Europa de les seves mercaderies. En saber que hi havia el problema de la diferència d'ample ferroviari amb Europa i informats del projecte de construir un nou traçat fins a la frontera, van preguntar quan s'acabarien les obres. Els van dir que tot plegat anava per llarg. Evidentment, no ho van entendre. A la Xina, van dir, per fer poc més de cent quilòmetres de via de tren trigaven quatre dies, i no deu anys. Es veu que van fugir cap a un altre port. Potser el de Marsella, millor comunicat amb la resta del continent. Anècdota a part i considerant que els controls democràtics sobre qualsevol gran obra –que aquí hi ha i a la Xina no– sempre allarguen els processos, tot plegat és molt revelador de com ha anat aquest país nostre pel que fa a determinades infraestructures. Clar i català, el corredor ferroviari mediterrani que ahir va rebre el suport de la Unió Europea, fa anys que hauria d'estar acabat i en funcionament. I si no s'ha fet no ha estat per falta de diners a Catalunya o al País Valencià, sinó perquè l'Estat espanyol, decisiu en aquestes àrees, ha volgut mantenir anys i panys, i contra tot sentit comú, una estructura ferroviària radial. Per això, a hores d'ara, encara entre Tarragona i Castelló, per on passa un munt de trànsit ferroviari, hi ha un bon tram amb una sola via. Un anacronisme que ahir, sortosament, Europa i no Espanya, van començar a eliminar. Ara sí, senyors xinesos, ja poden tornar.