Pintura amb aroma de Fires

El diven­dres al matí feia fred. Estem tan ben acos­tu­mats! Però, és clar, tenim les Fires a sobre i caldrà estre­nar l'abric, per seguir la tra­dició. Si no hagués bai­xat la tem­pe­ra­tura com ho ha fet, qui és el guapo que com­pra abric nou als fills? De tota manera, afron­tant les inclemències cli­ma­tològiques, com cada any, un miler llarg d'esco­lars es van llançar al car­rer amb les eines de pin­tar pre­pa­ra­des per par­ti­ci­par en el con­curs de pin­tura ràpida que orga­nitza el Geieg. Feia una mica d'angúnia veure aquells estols de menuts artis­tes escam­pats per les ribe­res de l'Onyar, pels ponts, per les pla­ces i car­re­rons del Barri Vell, ento­mant l'airet de tar­dor que encara no amo­ro­sia el sol.

He fet una pas­sada pel pas­seig de la Copa, de Cana­le­jas per dir-ho com cal, que per­me­tia als artis­tes novells estin­to­lar les car­pe­tes al damunt de la barana. Tenia al meu davant el magne deco­rat de les cases del riu, l'esclat de pedra dels cam­pa­nars, les línies ami­gues dels ponts... He recor­dat la polèmica esvaïda de quan es va deci­dir repin­tar la cara flu­vial de la ciu­tat, els dar­re­res bruts, per can­viar la imatge turística d'una Girona que cada dia cri­dava més visi­tants. M'he fixat en la reno­vada casa que va com­prar i res­tau­rar l'arqui­tecte Masó, ara seu de la fun­dació que duu el seu nom. L'han pin­tat ben blanca, sor­pre­nent­ment. Cert que es deu haver recu­pe­rat el to ori­gi­nal de l'arqui­tecte, però diria que desen­tona. És curiós que l'amic i col·lega Aragó, que es va opo­sar fron­tal­ment a l'aco­lo­ri­ment d'aquell sec­tor de la ciu­tat, hagi aca­bat vivint en l'única casa blanca.

Em miro alguns dibui­xos a mig tre­ba­llar. Alguns tenen prou gràcia. Pot­ser és veri­tat que, de menuts, abans que ens for­min el cri­teri amb les millors inten­ci­ons, tots sabem pin­tar... Ara mateix tinc al davant el paper d'una xicota que ha deta­llat fines­tres i bal­cons amb pre­cisió, però al seu dibuix no hi caben ni la cate­dral ni Sant Feliu. Un noiet, del qual arribo a saber que es diu Miquel, ha vist l'agu­lla d'aquest tem­ple gai­rebé rec­tan­gu­lar, sense punta, de manera que a mi em sem­bla el cam­pa­nar del Mique­let de València. Una xicota està com­po­sant un joc de volums entre una casa violàcia que ho domina tot i el cam­pa­nar agri­sat de la seu.

Penso que la ini­ci­a­tiva és interes­sant i edu­ca­tiva. S'hi apre­nen mol­tes coses, al car­rer, sota la vigilància sua­vit­zada els mes­tres. I anar a pin­tar obliga a mirar. Encara avui –segur que a vosal­tres us passa el mateix– m'adono d'algun aspecte de la ciu­tat que no havia vist mai: un esgra­fiat, una bal­co­nada, la porta tre­ba­llada d'una botiga de tota la vida. Fa molts anys, anant a pin­tar amb els com­panys de l'ins­ti­tut, vaig des­co­brir l'absis de la cate­dral, el fos­sat, els arc­bo­tants, els con­tra­forts...