Opinió

Ull de peix

Sanchis Guarner

Els anys seixanta jo era universitària i analfabeta en
la meva pròpia llengua

De vega­des la mort embe­lleix, i ten­dim a veure només qua­li­tats en la per­sona tras­pas­sada. Però de vega­des la mort porta un silenci impla­ca­ble que cau sobre per­so­nes l'obra de les quals havíem cele­brat tant en vida. A casa nos­tra el feno­men és freqüent i per això hom diu que tenim mala memòria històrica.

Una vegada vaig conèixer un savi. Era Manuel Sanc­his Guar­ner, que, amb la seva eru­dició i la seva immensa bon­ho­mia ens ense­nyava fora de les aules de la uni­ver­si­tat el valor de la llen­gua, la seva història, les seves intri­ca­des vari­a­ci­ons, la seva gramàtica, el seu lèxic. Per això cele­bro que les uni­ver­si­tats de València, Cas­telló, Ala­cant i Palma de Mallorca dedi­quin sen­gles jor­na­des a glos­sar la per­so­na­li­tat pro­teica del filòleg valencià, en el seu cen­te­nari.

El fran­quisme li va fer tot el mal que podia, per exem­ple, empre­so­nar-lo o negar-li un càrrec que sem­blava dis­se­nyat per a ell: cro­nista de la ciu­tat de València.

No cal dir que el lli­bre, en diver­sos volums, que devoràvem amb fruïció era La llen­gua dels valen­ci­ans, gràcies al qual vam apren­dre les bases d'una llen­gua que, arra­co­nada a l'ora­li­tat, menys­tin­guda pels matei­xos par­lants i colo­nit­zada fins al paro­xisme, res­sus­ci­tava a l'harmònic claus­tre de l'antiga Uni­ver­si­tat de València.

De cla­uer, por­tava, pen­jant de la seva gene­rosa panxa, un peix arti­cu­lat, d'un metall argentí, i cami­nava a poc a poc, atu­rant-se en tots els grups on veia alguna espurna d'intel·ligència, entre la des­con­cer­tada i exal­tada massa estu­di­an­til del moment (ai! els anys sei­xanta!). Un dia ens va aga­far un gra­pat –dotze, crec– i ens va fer escriure uns ver­sos en valencià. A mi em van haver d'aju­dar: era anal­fa­beta. Uni­ver­sitària i anal­fa­beta en la meva pròpia llen­gua. El lli­bre es diu Poe­tes uni­ver­si­ta­ris valen­ci­ans, avui pura arque­o­lo­gia, però fruit dels esforços d'un home bon­dadós. L'any 1975 van assal­tar el seu domi­cili i el 78 hom hi va per­pe­trar un atemp­tat amb bomba frus­trat. Els autors avui par­len de democràcia. Impu­nes i ocu­pant cada­fals.

El meu record emo­ci­o­nat a aquell savi generós i plàcid, sense el qual els valen­ci­ans ja no tindríem iden­ti­tat. Seríem, defi­ni­ti­va­ment, una colònia, con­que­rida per les armes des d'Almansa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.