Opinar, sí; decidir, no

Crec que mai ningú no ho ha comp­tat, però la quan­ti­tat que les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques des­ti­nen a saber què volen, què pen­sen o què faran els ciu­ta­dans en els supòsits més impen­sa­bles ha de ser de cen­te­nars de milers d'euros –i pot­ser fins i tot de mili­ons–. I està molt bé que ho facin: els gover­nants han de dis­po­sar d'eines per pren­dre el pols de la soci­e­tat.

Però aquí pre­gunta tot­hom, i d'una manera indis­cri­mi­nada: pre­gun­ten els ajun­ta­ments, no pas tots, cer­ta­ment, però sí que ho fan els de les ciu­tats més impor­tants; pre­gun­ten les dipu­ta­ci­ons i no sé si també els con­sells comar­cals; pre­gunta el govern, i a vega­des les empre­ses públi­ques i els orga­nis­mes autònoms del govern; pre­gunta el govern de l'Estat i els orga­nis­mes del govern de l'Estat; pre­gun­ten els par­tits polítics, les finan­ces dels quals es nodrei­xen bàsica­ment de diners públics; i pre­gun­ten, en fi, algu­nes ins­ti­tu­ci­ons pri­va­des que no exis­ti­rien sense la sub­venció de l'erari públic.

I es pre­gunta sobre gai­rebé tot: i vostè quin par­tit votarà?, sap qui és el senyor Her­rera?, qui va gua­nyar en el debat de política gene­ral?, s'ha de posar límit a la riquesa que pot acu­mu­lar una per­sona?, què opina del frau fis­cal?, des del punt de vista de la religió, com es con­si­dera vostè...

Enmig de tants baròmetres, de tan­tes enques­tes i de tants estu­dis, costa d'enten­dre, i fa mal, que se'ns con­sulti sovint per opi­nar, però que mai no se'ns pugui con­vo­car per deci­dir.