Costa amunt

La decisió de Brussel·les sobre el corredor mediterrani ferroviari de mercaderies ha provocat, en el mundillo polític, una massiva volada de coloms a la recerca de la medalla de la notorietat que et pot proporcionar vots pel 20-N. No hem tardat gaire, però, a fer el que sabem fer millor, i en el que al Camp som uns mestres: tirar-nos els trastets pel cap. I, mentrestant, els que han de repartir els calés es fan un fart de riure. Els uns, perquè no els passen les vies per casa; els altres, perquè no tenen estació; uns de més enllà, perquè diuen que no hi ha diners per a tot. Tot són queixes en lloc de callar i aprofitar el que et donen.

El cas més histriònic és el de la gent de Lleida, amb el suport, increïblement, de la Generalitat, que no solament reclamen que els passi el corredor per allà, cosa que tots desitgem, sinó que diuen que el dibuix aprovat per la Unió Europea, que fa passar el tren cap a Madrid per la línia Reus–Móra–Casp–Saragossa, s'ha d'abandonar “perquè és complexa i amb massa pendents”. Fa cent anys, el tren va permetre que l'interior de la província de Tarragona sortís del seu secular aïllament del món; ara que s'encenia de nou la llum per al Priorat, la Ribera i la Terra Alta, els que ens haurien de voler bé pretenen tornar a abandonar a la seva sort les comarques més pobres de Catalunya. Té raó el conseller Recoder: es fa molt costa amunt sortir de la misèria.