S’eliminen tatuatges

Circulant per les carreteres del país diviso un negoci amb un cartell atípic i gegant que anuncia amb lletres ben grans l’activitat que allà es desplega: “Eliminació de tatuatges”. Sabia de la possibilitat d’esborrar o transformar aquestes marques gravades a la pell a còpia d’inserir pigments, però mai fins ara havia vist una proclama tan directa i temptadora, ni un establiment on es destaqués més l’opció de suprimir el disseny que no pas la de crear-lo. Penso en quanta gent es deu penedir d’haver-se incrustat un dia una marca que –imagino– van encarregar amb la intenció i el convenciment d’endur-se-la a la tomba. Quina mena de tatuatges es deuen esborrar? Potser el que recorda aquell amor que creies etern i va resultar ser un bluf; potser aquell altre d’aquella nit boja que els tres amics de l’ànima us vau fer a l’uníson i quaranta-vuit hores després ja no entenies què collons fotia aquella fava allà; per què no el de la cara d’aquell cantant que t’eriçava la pell, fins que passats uns anys no s’assemblava al teu ídol ni en el blanc dels ulls; podria ser també que després de mesos rumiant si eternitzar una papallona, un estel o una paraula japonesa hagis descobert que ets al·lèrgic al producte. Sigui quin sigui el motiu, és una sort poder fer marxa enrere, sobretot tenint en compte que molta gent actua segons la moda de cada moment. Em pregunto també quan i qui inventarà un artefacte que permeti esborrar de la pell les marques que són invisibles als ulls. Aquelles cicatrius emocionals que anem incorporant al nostre cos al llarg de la vida sense ni tan sols necessitar tinta i agulles i que també sentim la necessitat imperiosa d’eliminar, però se’ns hi adhereixen amb la força d’un tsunami. Aquells tatuatges imperceptibles que segueixen irritats passats uns dies, i uns anys, i que, de moment, cap cartell et convida a eliminar-los.