Dies per fer memòria

Ho con­fesso sense aver­go­nyir-me'n, dijous de la set­mana pas­sada, a la nit, unes emo­ci­o­na­des espur­nes em van sal­tar dels ulls. Direu que sóc un sen­ti­men­tal, i segu­ra­ment teniu raó, però la notícia de l'adéu a les armes sig­ni­fica molt més que girar una pàgina en la història dels dar­rers cin­quanta anys i cal ins­criure-la en la crònica de la lluita per la con­so­li­dació de la democràcia als pobles de la península, de tal manera que podrem dir, sense errar, que el 20-O d'enguany es tanca el segon període de la tran­sició espa­nyola.

Una cin­quan­tena d'anys amb ETA, activa o difusa, han dei­xat petja a tots els pobles de la pell de brau i, cer­ta­ment, s'han sig­ni­fi­cat en alguna pàgina de la nos­tra vida per­so­nal. I els que tenim una certa història, el pas­sat dia 20 vàrem recórrer, segur, els arxius de la memòria.

Eren temps de plom, però també d'espe­rança. Tot indi­cava que el dic­ta­dor escri­via el seu final, encara que les dar­re­res cue­ja­des esce­ni­fi­ques­sin la barbàrie. Cor­ria l'any 1975 i era el 27 de setem­bre a dos quarts de nou del matí quan, davant una paret del cemen­tiri de Cer­da­nyola del Vallès, un esca­mot de volun­ta­ris de la Guàrdia Civil des­car­re­gava una doble tanda de trets con­tra Jon Pare­des Manot, àlies Txi­qui, con­dem­nat a mort en judici sumaríssim, amb el beneplàcit del Con­sell de Minis­tres i sense que el dic­ta­dor escoltés les peti­ci­ons de clemència que arri­ba­ven d'arreu, fins i tot de l'asse­nyada paraula de Pau VI. Quan el con­dem­nat era lli­gat al pal que li havia de sos­te­nir el cos, un ofi­cial de la poli­cia armada expressà, a viva veu, la sor­presa en veure la sere­ni­tat d'un noi de vint-i-un any davant la mort i Txi­qui li res­pongué: “Nor­mal; noso­tros no tene­mos de que aver­gon­zar­nos por estar aquí; voso­tros sí.” Els dar­rers assas­si­nats legals del fran­quisme produïen una com­moció de grans dimen­si­ons i afectà molt els qui estàvem com­pro­me­sos en la lluita per cons­truir un futur democràtic.

En aquell temps jo vivia la rea­li­tat d'una ciu­tat metro­po­li­tana com­promès, entre altres coses, en un grup ani­ma­dor d'un cine­club. Per aquell dia 27 de setem­bre havíem pro­gra­mat un reci­tal poètic en un espaiós tea­tre local i, davant els fets, con­si­deràrem la pos­si­bi­li­tat de sus­pen­dre l'acte, en senyal de dol, però final­ment s'imposà una pro­posta més refle­xi­o­nada: faríem l'acte, com a home­natge al des­a­pa­re­gut. A l'hora con­vin­guda, el local s'omplí de gom a gom i el reci­tal es desen­vo­lupà segons l'ordre pre­vist però, en fina­lit­zar la pro­gra­mació, un espon­tani pujà a l'esce­nari i llegí el famós Mañana, cuando yo muera, / no me vengáis a llo­rar. / Nunca estaré bajo tierra, / soy viento de liber­tad, el poema atribuït al Che que Txi­qui reproduí estant en cape­lla, com a aco­mi­a­da­ment als seus ger­mans petits. Imme­di­a­ta­ment, tota la sala dem­peus començà a mur­mu­rar “Txi­qui, Txi­qui”... fins aca­bar en un cant sonor i un estre­pitós aplau­di­ment. Fora el local, sense inter­ve­nir, tres o qua­tre fur­go­ne­tes de gri­sos esta­ven ama­tents al que pogués pas­sar.

Penso en els molts, d'una i altra fron­tera, que han que­dat pel camí, en la soter­rada lluita per cul­mi­nar la llarga segona tran­sició, i recordo l'epi­tafi escrit en basc a la tomba de Jon Pare­des, a Zarautz: “Si moro abans de temps, el dar­rer desig que sor­tirà dels meus lla­vis tal vegada serà el pri­mer som­riure que flo­reixi el dia de demà.” Con­fesso que estic emo­ci­o­nat i que em vénen al cap històries de morts, de tor­tu­rats, de fami­li­ars, de des­plaçats, d'ene­mis­tats... de tots els que han donat part o tota la vida per un som­riure que, ara sí, és a la can­to­nada.