Dies per fer memòria
Ho confesso sense avergonyir-me'n, dijous de la setmana passada, a la nit, unes emocionades espurnes em van saltar dels ulls. Direu que sóc un sentimental, i segurament teniu raó, però la notícia de l'adéu a les armes significa molt més que girar una pàgina en la història dels darrers cinquanta anys i cal inscriure-la en la crònica de la lluita per la consolidació de la democràcia als pobles de la península, de tal manera que podrem dir, sense errar, que el 20-O d'enguany es tanca el segon període de la transició espanyola.
Una cinquantena d'anys amb ETA, activa o difusa, han deixat petja a tots els pobles de la pell de brau i, certament, s'han significat en alguna pàgina de la nostra vida personal. I els que tenim una certa història, el passat dia 20 vàrem recórrer, segur, els arxius de la memòria.
Eren temps de plom, però també d'esperança. Tot indicava que el dictador escrivia el seu final, encara que les darreres cuejades escenifiquessin la barbàrie. Corria l'any 1975 i era el 27 de setembre a dos quarts de nou del matí quan, davant una paret del cementiri de Cerdanyola del Vallès, un escamot de voluntaris de la Guàrdia Civil descarregava una doble tanda de trets contra Jon Paredes Manot, àlies Txiqui, condemnat a mort en judici sumaríssim, amb el beneplàcit del Consell de Ministres i sense que el dictador escoltés les peticions de clemència que arribaven d'arreu, fins i tot de l'assenyada paraula de Pau VI. Quan el condemnat era lligat al pal que li havia de sostenir el cos, un oficial de la policia armada expressà, a viva veu, la sorpresa en veure la serenitat d'un noi de vint-i-un any davant la mort i Txiqui li respongué: “Normal; nosotros no tenemos de que avergonzarnos por estar aquí; vosotros sí.” Els darrers assassinats legals del franquisme produïen una commoció de grans dimensions i afectà molt els qui estàvem compromesos en la lluita per construir un futur democràtic.
En aquell temps jo vivia la realitat d'una ciutat metropolitana compromès, entre altres coses, en un grup animador d'un cineclub. Per aquell dia 27 de setembre havíem programat un recital poètic en un espaiós teatre local i, davant els fets, consideràrem la possibilitat de suspendre l'acte, en senyal de dol, però finalment s'imposà una proposta més reflexionada: faríem l'acte, com a homenatge al desaparegut. A l'hora convinguda, el local s'omplí de gom a gom i el recital es desenvolupà segons l'ordre previst però, en finalitzar la programació, un espontani pujà a l'escenari i llegí el famós Mañana, cuando yo muera, / no me vengáis a llorar. / Nunca estaré bajo tierra, / soy viento de libertad, el poema atribuït al Che que Txiqui reproduí estant en capella, com a acomiadament als seus germans petits. Immediatament, tota la sala dempeus començà a murmurar “Txiqui, Txiqui”... fins acabar en un cant sonor i un estrepitós aplaudiment. Fora el local, sense intervenir, tres o quatre furgonetes de grisos estaven amatents al que pogués passar.
Penso en els molts, d'una i altra frontera, que han quedat pel camí, en la soterrada lluita per culminar la llarga segona transició, i recordo l'epitafi escrit en basc a la tomba de Jon Paredes, a Zarautz: “Si moro abans de temps, el darrer desig que sortirà dels meus llavis tal vegada serà el primer somriure que floreixi el dia de demà.” Confesso que estic emocionat i que em vénen al cap històries de morts, de torturats, de familiars, de desplaçats, d'enemistats... de tots els que han donat part o tota la vida per un somriure que, ara sí, és a la cantonada.
